CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

Les lliçons perdurables del mestre Gay Talese

'Sinatra està refredat i altres assajos' de Gay Talese. Navona. Traducció de Toni Cardona. 272 pàg. / 19 €

Les lliçons perdurables 
 Del mestre Gay Talese / GETTY Zoom

La història de l’art, de la literatura i del cinema permeten constatar-ho periòdicament. No és possible crear res a partir de zero i allò que representa una novetat consisteix en el fons en una reformulació astuta, una readaptació intel·ligent o una posada al dia valenta d’idees, tècniques, trucs, formats i maneres de fer ja existents o rescatades del passat. És una afirmació que val tant per a la poesia de Rimbaud com per a la pintura de Picasso i les primeres pel·lícules de Tarantino. També per al que, a principis dels 60 del segle passat, Tom Wolfe va batejar com a Nou Periodisme.

Tal com s’ha explicat manta vegades, i tal com queda clar llegint l’esplèndid La banda que escribía torcido. Una historia del Nuevo Periodismo (Libros del K.O.), de Marc Weingarten, la principal innovació del Nou Periodisme va consistir a rebutjar l’aparent objectivitat i l’ordenada exposició de fets i dades que fins aleshores havien caracteritzat el periodisme i incorporar en perfils i reportatges les tècniques, els tons, les estructures i les mirades de la narrativa de ficció. Tom Wolfe, ja ho he dit, va ser qui va posar nom a la cosa, però Gay Talese (Ocean City, Nova Jersey, 1932) en va ser el pioner oficial. O un d’ells, tampoc importa gaire.

El que sí que importa és que, amb els seus llibres, perfils i reportatges, Talese porta més de mig segle ampliant i enriquint, mitjançant el que ell anomena “literatura de la realitat”, el punt de vista del periodisme sobre la vida i la societat nord-americanes, sobre alguns dels seus protagonistes i sobre molts dels seus interessantíssims figurants anònims. El que importa ara i aquí, també, és que Navona Editorial ha publicat en català alguns dels textos més representatius de Talese en el volum Sinatra està refredat i altres escrits.

El recull inclou tres peces menors: VOGUElàndia -sobre la revista Vogue, efervescent i irònic-; Els valents sastres de Maida -el relat d’una anècdota viscuda pel seu pare quan era un nen a Sicília i que té aires de contarella llegendària-, i Orígens d’un escriptor de no-ficció, el més autobiogràfic i, per tant, el més llépol per als interessats en la figura i la vida de l’autor.

Humanitzar l’heroi popular

Les altres sis peces, en canvi, són obres mestres de la literatura periodística. D’aquestes sis, cinc són perfils de personatges famosos. El mèrit de Talese és que el lector no sent que estigui llegint sobre ells sinó que sent que els veu viure. Veu viure el jove Peter O’Toole, que acaba de filmar Lawrence d’Aràbia i va de visita a la seva tan odiada com estimada Irlanda natal. Veu viure Frank Sinatra quan està refredat, un cataclisme per a tot l’immens negoci que mou. També veu viure Joe Louis, ja retirat de la boxa i sostingut per les rendes de velles glòries. I també Floyd Patterson, un boxejador patològicament tímid que s’odia quan perd, i que perd sovint. I veu viure un Muhammad Ali que, molt malalt de Parkinson, visita l’Havana i coneix Fidel Castro.

Més enllà d’estar escrits amb una prosa precisa i elegant, que llisca i que amb cada frase -amb cada verb i adjectiu- vehicula informació, tots cinc perfils fan lluir la manera de procedir de Talese. El periodista no idolatra els herois populars sobre els quals escriu, però els humanitza. Ho fa usant sovint la ironia, mai el sarcasme. És empàtic sense ser sentimental. I la seva mirada traspua sempre un reconeixement admiratiu, però també una mena de pietat informal per a aquells que han de carregar la creu de la fama.

Una menció a part mereix Senyor Males Notícies, un perfil d’Alden Whitman, el responsable durant anys dels obituaris del New York Times. Brillant, curiós, melancòlic, emotiu i intel·ligent, és un homenatge a un professional extraordinari però poc conegut i a una manera exemplar de practicar el periodisme.