Crítica literària
DAMIÀ ALOU

A la llibertat per l’estètica

'Cartes sobre l’educació estètica...' de Friedrich Schiller. Adesiara / Acantilado. Trad. Jordi Llovet. 184 pàg. / 16 €

A la llibertat per l’estètica / ANDREAS LUDWIG KRÜGER / MUSEU DE POTSDAM Zoom

Potser tots els que llegeixen aquest suplement de lletres (o qualsevol altre) s’han plantejat què ens dona autoritat als que firmem les ressenyes per exhibir la gosadia de donar l’opinió (i fins i tot pontificar) sobre les obres literàries o de pensament que altres han redactat (i fins i tot de vegades escrit) amb més o menys traça, esforç i dedicació. ¿Tenim cap títol que ens capaciti? ¿Hem demostrat la nostra competència davant de cap tribunal? ¿Hem fet un examen? ¿O potser som uns indocumentats a qui l’atzar i alguna amistat han permès omplir uns fulls que després es publiquen al diari? Resumint, i sent benèvols, podríem dir que a tot aquell que es dedica a la crítica del que sigui se li suposa una educació estètica, un concepte eteri i ambigu que poc té a veure amb la carrera que hem fet, a si practiquem qualque gènere literari (i quin) o a si tenim un corpus doctrinal associat al nostre nom, que quan apareix fa pensar a la gent en Crítica Marxista, Crítica Feminista, Crítica Esteticista o New (potser ja vell) Criticism. Alguna idea, supòsit o convenciment estètic hem de tenir: si no les nostres opinions canviarien d’una setmana a l’altra i passaríem de la mort de l’autor al culte a la personalitat.

Friedrich Schiller va donar tanta importància al fet, que va dedicar-hi Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795), que ara recupera Adesiara en traducció i amb introducció de Jordi Llovet. Però el que pretenia Schiller no era escriure un tractat d’estètica, sinó respondre a la qüestió central del pensament polític republicà: com es pot construir una societat lliure sense que l’ordre social existent s’enfonsi en el caos quan els seus membres són corruptes o no estan preparats per portar una vida lliure. Sense que ningú s’ho prengui com un espòiler, segons Schiller, és la fugaç experiència de la bellesa i el desenvolupament del gust estètic el que ens fa persones sociables, ens arrabassa de l’egoisme i les limitacions socials i materials i ens ajuda a reconèixer la llibertat dels altres.

A principis de la dècada del 1790, Schiller -que havia nascut el 1759- havia estat nomenat ciutadà honorífic de França i era un republicà convençut que creia en els valors de la Il·lustració. Després de l’execució de Lluís XVI el 1793, els esdeveniments de la França revolucionària es van encaminar cap a la violència, de manera que acabaria plantejant-se si la cultura pràctica de la Il·lustració no havia estat un fracàs perquè no havia sabut abordar la naturalesa dual de la raó i els sentits de l’home. Aquí és on, segons Schiller, l’educació estètica tindria una doble vessant: d’una banda, ens alliberaria dels instints, moderaria les nostres passions i ajudaria a desenvolupar les nostres facultats reflexives; i de l’altra, reforçaria la nostra voluntat a l’hora d’experimentar el sublim. Al rerefons de tot això hi ha tot un debat filosòfic que es remunta a Kant (en realitat a Plató) i que no és gens banal. Schiller no explica com s’hauria de dur a terme aquesta educació filosòfica i, de fet, tampoc entra en la discussió entre cultura elitista i cultura popular. De vegades, la manca de respostes de l’autor ens fa reflexionar molt més que les certeses: llegir avui en dia aquestes cartes després de fer un repàs a la graella televisiva ens obre molts punts de reflexió que, si els seguim fins al final, ens diran molt de la societat en què vivim.