Crítica
JORDI GARRIGÓS

La inesgotable memòria de la música

'Vives en las cintas que me grabaste' de Rob Sheffield. Blackie Books. Trad. Carles Andreu. 232 pàg. / 19 €

La inesgotable memòria de la música Zoom

Anar fins a una botiga d’electrodomèstics, comprar una cinta (de 60 o de 90 minuts) i prémer el botó vermell - rec - a la vegada que el play. És un acte tan romàntic i prehistòric que et ve un calfred nostàlgic només de pensar-hi. Fer una mixtape, un recopilatori, una cinta. Sinònims d’escollir cançons per completar l’espai que et deixava una casset verge. Per a un viatge en cotxe, per ajudar-te a dormir, per passejar, per estudiar. I per provar d’impressionar la persona que t’agradava, sobretot per a això. Gravar-les era tot un ritual que incloïa escriure els títols (¿primer el grup o la cançó?), posar-hi un nom imaginatiu i, el més important, escollir l’ordre: “Ara una de ràpida després de dues de lentes, llavors hi posarem un hit saltimbanqui i després una amb una tornada que ella entengui per-què-l’he-posada. A Alta fidelitat, de Nick Hornby, el Rob, protagonista melòman amb tendència a esmicolar-se el cor, ho defineix de la millor manera: “Fer un recopilatori és utilitzar poesia aliena per expressar el que vols dir”.

A Rob Sheffield, periodista musical i autor de Vives en las cintas que me grabaste (Blackie Books, 2018), i a la seva dona, Renée, no els calia parlar-se amb cançons, perquè la música era l’eix sobre el qual girava la seva relació. Alex Chilton havia exercit de cicerone (es van conèixer perquè van ser les úniques persones del bar que van identificar Thirteen, de Big Star) i Michael Stipe de mestre de cerimònies (la primera nit junts la van passar escoltant el Murmur, de R.E.M.). Un amor farcit de música pop trencat per la inesperada mort de la Renée.

Aquest llibre són les memòries musicals de Sheffield, majoritàriament de l’època que va compartir amb la seva dona. Una obra que pren tot el sentit per a una generació de joves nord-americans que van viure l’explosió del que fins llavors havien gaudit a les catacumbes de casa i ràdios universitàries. Junts se sorprenen tot comprovant que l’MTV no para de repetir clips de Sonic Youth i Dinosaur Jr., segueixen l’evolució del Riot Grrrrl (Sleater-Kinney, Bratmobile) i ploren la mort de Kurt Cobain. És un retrat en primera persona de com van encaixar el cop els fans de la música subterrània, que va passar a convertir-se, d’un dia per l’altre, en cultura hegemònica. Acostumats a conèixer el relat des del punt de vista dels artistes, aquest és un dels grans valors d’aquesta obra.

Allunyat de l’assaig periodístic i amb certa tendència a ensucrar-se en excés, Sheffield descriu unes vides gens diferents de les de qualsevol apassionat de la música pop, en què el que sona no és acompanyant i sí protagonista. Són unes vivències en les quals la banda sonora importa, i molt. La tragèdia de la mort de la Renée exerceix d’alè tràgic, però en el fons no són més que dues persones fent-se cassets amb els seus temes favorits. Una petita història plena de cançons meravelloses, experiències comunes i una cita extreta de Perfect depth dels Pavement d’encapçalament. És el Thank you for the music dels ABBA fet llibre, perquè, gràcies al pop, l’autor recordarà la dona cada cop que posi una d’aquelles velles cintes.