Amb traducció de Josep M. Muñoz Lloret, L’Avenç publica les Postals d’Itàlia de l’escriptor Charles Dickens, un recull de cròniques de l’estada de l’autor i la seva família a Gènova entre el juliol de 1844 i el juny de 1845. Un viatge que seguia l’estela d’altres anglesos, com John Keats, traslladats a Itàlia com a experiència de formació. En aquells anys, Dickens ja era un autor consagrat gràcies als seus dos primers llibres, Els papers de Pickwick i Oliver Twist. Amb el camp base situat a Gènova, l’autor viatja per tot el país i va enviant cartes a Anglaterra amb les seves impressions. Són uns textos escrits entre el romanticisme i la ironia en què Dickens exposa la doble cara dels pobles italians. Com en un somni, l’escriptor se sorprèn per la seva bellesa però també per la decrepitud, el desordre i la brutícia. Més enllà de descriure els monuments, la història i la riquesa artística d’Itàlia o de fer-se pesat amb notes topogràfiques i descripcions de paisatges pròpies d’un llibre de viatges a l’ús, l’autor de David Copperfield se centra en la fascinació que sent per la quotidianitat humil de la gent anònima que es va trobant en la seva road movie. La vida al carrer, plena d’olors i colors que per a ell són nous, i la decadència que tothora li recorda una esplendor pretèrita són els tour de force d’aquest relat.

Una obra clau i determinant

Postals d’Itàlia no és una de les seves obres més conegudes. La crítica l’ha bandejat considerant-la una obra menor. Malgrat aquesta errada descomunal, Postals d’Itàlia és justament el llibre que determina l’estil posterior de Dickens. L’ús del narrador en primera persona, les referències als clàssics anglesos —amb Shakespeare al capdavant—, la precisió en les descripcions o l’agudesa en la crítica social, per posar alguns exemples, són trets distintius que ja no abandonarà mai més. Llegint les Postals d’Itàlia coneixem el personatge de Dickens, les seves reaccions al Carnaval, a les obres d’art, la impressió que té de l’ànima humana i de les seves contradiccions. L’autor se sent especialment atret per l’estètica indumentària, la multidimensionalitat i l’exuberància del país.

Trencant amb el gènere novel·lístic que havia treballat fins aleshores, Dickens fa de Postals d’Itàlia un llibre original que juga amb els gèneres. Com a turista, Dickens es riu del mort i de qui el vetlla, gastant una ironia anglesa refinada i capgirant el tòpic de la Itàlia bella i neta i lluminosa. El superàvit d’esglésies italianes, per exemple, el deixa perplex. Com a protestant anglès, Dickens reflexiona, des d’un sentiment contradictori, sobre la convivència de les tradicions paganes i el catolicisme exacerbat que observa mentre abomina, tediós, els avortaments pseudoartístics que omplen els temples d’una iconografia religiosa, segons ell, massa centrada en els martirologis dels sants. També rebutja sense filtres la pompositat i el fingiment de tota la parafernàlia catòlica. Gràcies a la mirada de l’altre, del foraster, l’autor remarca les diferències entre Anglaterra i Itàlia, en critica les mancances sempre des del respecte, enalteix la diferència social i cultural com a camí d’enriquiment de l’individu i obre finestres a l’esperança, a la idea d’un renaixement de les pròpies cendres. Pel que fa a l’estil, a Postals d’Itàlia hi reconeixem el Dickens del Pickwick, l’optimista viatger anglès que no perd la calma davant la confusió.