El debat tenia lloc en una coneguda sala polivalent londinenca a finals del 2015, durant un programa televisiu britànic d’èxit. Aquella nit es confrontaven les dues grans civilitzacions clàssiques occidentals: Grècia contra Roma. La primera era defensada per Boris Johnson, sorgit de les aules d’Oxford i aleshores alcalde de Londres; la segona comptava amb la mediàtica catedràtica de Cambridge Mary Beard. El duel, encara recuperable a YouTube, va ser de gran nivell, i exemplificava la vigència d’aquells vells referents a l’hora de construir o inventar les pròpies genealogies i d’autoexplicar-nos, encara avui, a través de les relectures.

Mentre l’actual primer ministre britànic optava per una certa demagògia i la sinècdoque -reduint la complexitat i les contradiccions gregues a una idíl·lica i aspiracional Atenes democràtica i intel·lectualment brillant-, l’autora de La veu i el poder de les dones defugia la idealització i subratllava la potencialitat de les contradiccions romanes per entendre el seu llegat i poder-ne extreure aprenentatges. D’alguna manera, l’espectacle televisiu evidenciava la diversitat d’aproximacions que han caracteritzat històricament l’estudi del món clàssic -o de qualsevol altra època- i com era d’encertada aquesta reflexió de l’italià Benedetto Croce: “Tota història és sempre història contemporània”.

L’hel·lenista i escriptor Raül Garrigasait reconstrueix la gairebé centenària història de la Fundació Bernat Metge amb bona part d’aquests debats com a rerefons de les vicissituds històriques i dels retrats dels seus principals protagonistes. La creació d’una biblioteca catalana de clàssics llatins i grecs, amb una alta exigència filològica i una gran qualitat editorial, va tenir des del primer moment derivades culturals i polítiques evidents. Per al seu mecenes, el polític i financer Francesc Cambó, es tractava de prestigiar tant la pròpia figura com el projecte que encapçalava com a líder de la Lliga. Per al seu director, l’intel·lectual i gestor mallorquí Joan Estelrich, constituïa la plataforma per vincular-se al món del liberalisme humanista occidental. Per al poeta i traductor Carles Riba representava l’estabilitat professional i la projecció com a referent cultural europeu i català.

Van ser tres personalitats diferents amb visions no sempre coincidents, però imprescindibles per a la consolidació i supervivència de la Bernat Metge. Si Cambó hi va aportar la idea i els mitjans, Estelrich hi va sumar part de la cobertura ideològica i els contactes (tant els inicials com durant el franquisme), mentre que Riba hi va afegir la connexió científica i la sensibilitat literària, a més de preservar la integritat de la casa durant la Guerra Civil. Les importants diferències i malentesos fruit de la sacsejada conjuntura històrica i els divergents plantejaments ideològico-interpretatius els van poder aparcar, o almenys temperar, conscients del bé superior que representava aquella col·lecció de llibres simbòlicament i culturament rellevants, però exigents i de circulació restringida, presidits per l’Asclepi empordanès.

Vinculat a la Bernat Metge durant més d’una dècada -va ser responsable del volum 374, dedicat a les Cartes de Plató-, Garrigasait avui presideix La Casa dels Clàssics, successora des de l’àmbit cooperativista de la tasca feta des del 1922 per Cambó i els seus hereus. Aquest coneixement directe, sumat a una ploma ja habituada a la narrativa i a l’assaig, permet que el relat vagi més enllà de la reconstrucció de la trajectòria històrica per submergir el lector en debats pertinents i immarcescibles, com les teories entorn de la traducció, la capacitat d’apel·lació al present dels clàssics o la vigència de certs tòpics literaris a l’hora de caracteritzar els anhels i les passions personals i socials. Entremig de pronunciaments, guerres, revolucions, misèries i alegries, la continuïtat de la Bernat Metge és alhora metàfora de la persistència de la pròpia ànima humana i humanista.