Per celebrar el 75è aniversari de la Segona República, el novembre de 2006 havíem organitzat a la Universitat Pompeu Fabra una jornada amb historiadors reconeguts. En acabar les conferències, l’aleshores degà d’Humanitats va insistir-nos per conèixer el professor Paul Preston i per convidar-lo -i convidar-nos- a visitar l’exposició que ell mateix havia comissariat sobre el fotògraf Agustí Centelles a la Virreina. Degà i comissari van materialitzar-se en la figura de Miquel Berga: un tipus atent, sense ínfules, irònic i amb ganes d’agradar.

Aquesta mateixa bonhomia i fal·lera anglòfila impregna les pàgines d’ Un aire anglès, on treu el cap una particular manera de veure el món basada en el respecte, el pragmatisme i la ironia, amanida de cites i anècdotes d’una escollida galeria d’escriptors i polítics anglòfons. Unes paraules preliminars sobre l’origen de la seva fascinació i un breu assaig final sobre l’últim refugi escocès de George Orwell -personatge recurrent en la seva recerca i al llarg del llibre- emmarquen la tria de les columnes dominicals publicades a El Punt -ara El Punt/Avui - des de 1992, endreçades com a entrades d’un diccionari imaginari.

Sense l’exhaustivitat del Pompa y circunstancia, d’Ignacio Peyró, però amb la mateixa voluntat d’homenatge i obsessió alfabètica, Berga acaba bastint un panteó anglosaxó de referents culturals (Dickens, Hemingway, Shaw, Wilde) i eticopolítics (Churchill, Bernard Crick, Lincoln, Russell). L’homenatge no es limita a la citació, sinó que també pren forma de manlleu formal. Així, la paradoxa tan estimada i practicada per Chesterton es converteix en recurs habitual d’aquests literaturitzats apunts del natural. I és que, com reconeix el mateix autor: “La realitat i la ficció són fenòmens que es retroalimenten. La realitat, això sí, és sempre més estranya perquè -a diferència de la ficció- no té cap obligació de semblar versemblant”.

Convençut que l’articulisme de cap de setmana ha de fugir de l’actualitat i el tremendisme quotidià per adaptar-se a una audiència més distesa i dispersa, Berga busca la complicitat de la nota costumista, la curiositat erudita, la casualitat il·luminadora i la paràbola benèvola. De lectura fàcil i atemporal, el lector tria l’ordre i el ritme amb què espigola, mentre un lleu somrís de reconeixement s’instal·la al seus llavis, en llegir afirmacions com ara: “La inexactitud és el preu que paga la literatura per descriure el món amb precisió”.