ANAR CONTRA CORRENT
La setmana passada vam parlar de la facilitat que, a hores d’ara, la tecnologia digital dóna per autoeditar-se. Avui retrem un homenatge a un dels pioners: Stephen King, un dels millors escriptors universals de terror o ciència-ficció de tots els temps. Stephen King és un fenomen literari, cultural i… econòmic. En la seva millor època, cada vegada que tenia una idea, l’editor li avançava deu milions de dòlars. S’ho podia -i s’ho pot- permetre tot. A la introducció del seu llibre de relats Tot és definitiu (2002) ja explicava que li agradava jugar amb les novetats tècniques i creatives. Això va dur-lo a ser el primer a comercialitzar novel·les a través d’internet. Va fer una primera prova el març del 2000. Va publicar el relat Riding the bullet només en versió electrònica. Va vendre’n 500.000 unitats a 2,5 dòlars cadascuna. En aquest primer intent de publicació per la xarxa encara va intervenir-hi logísticament l’editorial Simon & Schuster. En vista de l’èxit, King va provar-ho tot sol, uns quants mesos més tard. El desembre del 2000 va penjar a internet el primer capítol de la novel·la The plant. Va posar una condició: que un mínim del 75% dels lectors que es descarreguessin aquell capítol i els següents li enviessin un dòlar. Se’l van baixar 120.000 lectors, dels quals només el 46% van pagar el dòlar. Tot i amb això, King va tirar endavant. Va abandonar al capítol 6, quan ja només tenia 40.000 seguidors (pràcticament ja no pagava ningú). El fracàs es va explicar a partir de les dificultats logístiques (King necessitava un secretari només per tramitar els milers de sobres postals que li arribaven contenint un bitllet de dòlar), tècniques (col·lapse del servidor) i de manca de promoció sense l’ajut de l’editorial. Vist en perspectiva, encara hi afegiríem un quart problema, el més actual: la incomoditat de llegir literatura a l’ordinador (els lectors electrònics encara no hi eren).
AUTOEDITEM-NOS, QUE EL MÓN S’ACABA
L’autoedició en llibre de paper ha existit tota la vida. Ara ens trobem que les diferències d’autoeditar-se en paper o en digital són abismals. El paper hi surt perdent clarament: el llibre autoeditat d’aquesta manera és car i té una distribució penosa. És un dels efectes col·laterals que ha portat l’aparició del llibre electrònic: l’autoedició en aquest suport ha esdevingut, contràriament a la feta en paper, barata, facilíssima de fer (hi ha programes gratuïts que t’hi ajuden) i susceptible de ser oferta al públic general amb unes mínimes garanties de visibilitat. Sense intermediaris entre el consumidor i el productor per tal d’abaratir costos (i produir més beneficis). No hi ha color, doncs.
L’única coincidència entre la majoria dels autoeditats en paper i dels autoeditats en format digital és el desig, en cas d’èxit, de fer el salt a una gran editorial. De la mateixa manera que els autors més o menys assentats, almenys els de casa nostra, no semblen, per ara, gaire atrets a deixar enrere el vincle editorial i, refiats del seu nom i de les seves històries, llançar-se tots sols al procel·lós mar de l’autoedició.
