Mur, el sisè poemari de Gemma Gorga (Barcelona, 1968), és un homenatge a les àvies de l’autora i a totes aquelles dones que van viure la postguerra en un ambient ranci, tancades en un món familiar que es feia cada cop més petit, enmig de records engrandits per la nostàlgia, i separades de qualsevol possibilitat de canvi per un mur tan intangible com impossible de travessar.

També és un mosaic de moments viscuts al costat d’aquestes dones sàvies i innocents, que espinyolen albercocs o posen la roba en remull amb la mateixa concentració, amb la mateixa atenció al detall amb què els personatges femenins de Johannes Vermeer, en un present etern, llegeixen cartes d’amor o pesen perles. Tot el llibre, de fet, és un cant a la màgia íntima que impregna els rituals de la vida quotidiana, es transmet de generació en generació i esdevé l’herència més valuosa. En un dels poemes més espectaculars, el procés de netejar els seitons, descrit amb una precisió fotogràfica i una tendresa pausada, adquireix una dimensió gairebé mística, intemporal, i culmina en la sensació d’espera d’un miracle: “Ja fa hores que jeuen sota la llum / planetària del pebre i de l’oli”. Quanta bellesa i solemnitat, quanta infància condensada hi ha en aquest “planetària”! La mirada infantil és la més lírica de totes, perquè no sap traçar una frontera entre els prodigis del cel i els de la terra: el misteri de les transformacions que han convertit els seitons en natura morta és tan profund i fascinant com el de la vida secreta dels astres.

Curiosa i tèrbola

És al fons d’una mirada així d’intensa, esmolada per la imaginació i la curiositat, on neixen algunes de les millors imatges del poemari: “La tempesta es congria sota terra, / avança cap al poble com un rèptil / de colors canviants confós entre clapes / de fullaraca, ciment i passos perduts”. Com a contrapunt del caliu del món domèstic, la natura en els poemes de Gorga sempre té un element lleugerament sinistre, com una amenaça soterrada, i està poblada d’ànimes tèrboles.

Al poema Noguera centenària sorgeix la pregunta de si una fulla, mentre cau, repassa la seva vida, l’últim tram de la qual consisteix a “ingressar en la boca / tediosament oberta / de les criatures del subsòl”. Qui són aquestes criatures? Els insectes? Els morts? No ho sabem. A partir d’ara, però, ja no tornarem a mirar igual una fulla de noguera.