Ha tingut sempre el prestigi, la marca de ser un geni, però un tel de misteri l’ha desdibuixat. És Josep Pijoan, el jove constructor de les estructures culturals del país en temps d’Enric Prat de la Riba, l’amic fidelíssim i sovint el confessor de Joan Maragall, l’home que s’esvaeix de sobte i només de tant en tant n’arriben notícies o torna de visita. Un home amb una obra universal, sòlida, original i difícil de classificar. Doncs bé, Pol Pijoan i Pere Maragall, amb accés a documentació familiar -com indiquen els cognoms-, han fet una biografia meticulosa i alhora sintètica del gran desconegut. Per a la portada han triat una fotografia que diu molt de Josep Pijoan: una cara febril, d’ulls enormes, que expressen dubtes profunds. Sobre què? Pijoan era una personalitat complexa, predestinat a tenir mals tractes amb un país de fines pells com Catalunya.
La biografia segueix fil per randa, amb precisió d’entomòleg, els fets de la vida de Pijoan, però manté sempre una mirada exterior, com si als autors els fes nosa la complexa psicologia del personatge, que s’endevina com la causa de tots els conflictes. De fet, ho insinuen: tot li era petit, a Pijoan. Esperava més honors, més poder, més respostes, malgrat que a vint-i-pocs anys ja havia fet coses tan sonores com la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i la recuperació dels frescos romànics del Pirineu, que ell mateix detecta en perill i revaloritza. Mentre fa l’obra, fa amics i enemics; un de sonat, Puig i Cadafalch, una personalitat que també mereix un estudi aprofundit per entendre aquella Catalunya en construcció, brillant i agosarada, que és alhora una societat gasiva i convencional. La societat, precisament, és causa de la primera crisi de Pijoan amb el país: marxa l’home amb una dona casada, Teresa Mestre, esposa burgesa i inspiradora de la Ben Plantada! Els autors se’n queixen perquè en els últims temps només s’ha parlat d’aquest afer privat de Pijoan. D’acord, però tampoc havia sortit a la llum amb pèls i senyals fins fa quatre dies. Els autors decideixen passar-hi de puntetes, com si fos un tema qualsevol, tot i que d’aquest escàndol surt l’allunyament gairebé definiu de Pijoan i en sortiria un bon diagnòstic de la classe dirigent, si hi entressin.
Un recorregut de prosa deliciosa
De la mateixa manera, deixen de banda altres debats sobre la cultura, sobre la construcció nacional, per centrar-se en el recorregut vital estrictament exterior, factual. Mentrestant, van espigolant fragments d’articles o de cartes que ens revelen un conflicte permanent amb el país i amb la realitat. Brillant com era, Pijoan va ser també una víctima d’ell mateix. En aquest sentit, és molt més reveladora la biografia inconclusa, obra de Jordi Maragall, que el llibre aporta com a annex. Una biografia, precisament, molt psicològica.
Dit això, el llibre està escrit en un català impecable, noucentista i asèptic: deliciós. I aporta una ingent quantitat de dades sobre la vida inestable d’aquest català original, capaç de professar en diverses universitats i de fer una obra inclassificable que pretenia explicar la història sencera de la humanitat. Arqueòleg, arquitecte, expert en art, explorador de l’aventura humana, humanista complet en definitiva, Pijoan treballa tan sol que no s’adscriu a cap escola ni en fa. Manté una relació ambivalent amb Catalunya, com si li desplagués que el país anés fent en la seva absència, però sense ser capaç de trencar els lligams amb una terra que havia estimat amb passió juvenil. El llibre és una aportació seriosa a l’estudi d’un personatge que Catalunya va perdre de vista, però ens falta encara una versió més desacomplexada, menys respectuosa, envers una personalitat torturada, controvertida i, mal que ens pesi, irritant. De moment tenim un llibre necessari sobre un català irrepetible.
