Pocs deuen recordar avui Ilià Ehrenburg. Però, durant molts d’anys, el seu nom va ser el paradigma de l’intel·lectual soviètic. Per alguns, personificava l’implacable estalinista orgànic, mentre que, per d’altres, representava el compromís amb la cultura i l’idealisme. No és estrany que l’esquerranosa Editorial Crítica triés España, república de trabajadores per encetar el seu catàleg el 1976. Tot i que Ehrenburg havia mort deu anys abans, la publicació era tota una declaració d’intencions: un llibre sobre el període republicà a càrrec d’un escriptor tan significadament roig. La provocació, però, tenia els seus límits, i no va incloure el capítol dedicat a la Guàrdia Civil. Llunyans ja els anys de la Guerra Freda, Acantilado recupera per primera vegada les memòries íntegres d’Ehrenburg. Dues mil pàgines en què cal destacar les notes contextualitzadores de la traductora Marta Rebón, però on s’hauria agraït una edició més generosa. Dues mil pàgines que s’ajusten perfectament al seu títol: Gente, años, vida. Perquè el volum ressegueix la seva trajectòria vital, a partir de set capítols, en què el fil principal són les relacions establertes amb escriptors, artistes, intel·lectuals, científics i polítics.

Bona part de la cultura occidental del segle XX desfila davant dels nostres ulls: Picasso, Malraux, Hemingway, Rivera, Matisse, Neruda, Einstein, Modigliani, Sartre, Machado... La nòmina occidental és impressionant; la soviètica, exhaustiva, amb noms citats per primer cop des de la mort de Stalin (Pasternak, Akhmàtova...). A cadascun d’ells consagra, com a mínim, un breu capítol de caracterització i contextualització, sovint enriquit amb anècdotes personals i comentaris relatius a la seva obra.

Però el coneixement d’Ehrenburg no es limitava als personatges, sinó que s’estenia als pobles i cultures. Al llarg de més de seixanta anys de voltar pel món, des del seu primer exili a París el 1908, amb disset anys, tindrà oportunitat de conèixer tots els racons d’Europa abans de la Segona Guerra Mundial. Arribat com a refugiat, ràpidament s’integrarà en les xarxes intel·lectuals europees, que fins al 1939 tenien París, Viena i Berlín com a centres d’irradiació. Sense oblidar les seves inquietuds revolucionàries, també s’acostarà a altres territoris, reconvertit ja en corresponsal periodístic. Així, visitarà l’Espanya republicana i en guerra i en parlarà als seus escrits, on inclourà contactes i retrats de Catalunya i els seus dirigents. Retornat a casa i gràcies al seu prestigi i contactes, la Segona Guerra Mundial va convertir-lo en propagandista professional al servei de la Unió Soviètica, dins i fora del país. Tanmateix, aquest mateix passat i present seran la base de la seva demonització, pels nazis i, ja amb la Guerra Freda, pels sectors atlantistes. Als excessos retòrics de la guerra, s’hi sumaran raons de fons i, com tot supervivent, Ehrenburg haurà de fer front a les acusacions de connivència amb l’estalinisme.

Arrodonir les pròpies arestes

Només a mitjans de la dècada dels 40 la seva estrella semblarà declinar, quan editi El llibre negre,on s’aplegaven testimonis sobre l’Holocaust. Tot i aquests entrebancs, Ehrenburg -de família jueva però no practicant- aconseguirà recuperar la confiança del règim -rebrà el premi Stalin de la Pau el 1952-, mentre que l’altre coeditor, l’ara reconegut escriptor Vassili Grossman, es veurà arraconat. Mentre les purgues es carregaven la carrera i la vida de molts dels seus coetanis, Ehrenburg seguia publicant i col·laborant en premsa i fins i tot incrementava els contactes internacionals i es convertia en el representant de la Unió Soviètica en cercles intel·lectuals i pacifistes procomunistes.

Com en tota autobiografia, Ehrenburg arrodoneix les pròpies arestes, i cau sovint en silencis sospitosos i en biaixos ideològics que llasten l’anàlisi sobre la Guerra Freda. Cap d’aquestes mistificacions lleva un gram d’interès a un testimoniatge privilegiat de la cultura i la política occidentals contemporànies. En tot cas, les limitacions no fan sinó confirmar els versos del flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes quan, en una cançó dedicada a Maiakovski, ens deia: “No és difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil”.