Atès que l'exili va generar una interessantíssima i enorme quantitat de correspondència, sorprèn una mica que l'epistolari entre Pere Calders (Barcelona, 1912-94) i Rafael Tasis (Barcelona, 1906 - París, 1966) sigui tan breu. Això sí, extraordinari. L'edició Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis que publica A Contra Vent, complementada amb quatre respostes de Tasis a les missives de Calders i dos articles crítics sobre la narrativa del contista, és magnífica. Escriure cartes és un gènere gairebé extingit, atrapats com estem per la pressa nècia, l'analfabetisme sistèmic normalitzat i la supèrbia blana de les noves tecnologies. Cal, per tant, i més que mai, exhumar aquests meravellosos cadàvers epistolars, per completar o reescriure la història de la literatura catalana; mal que sigui per donar vida als apassionats de la literatura o als condemnats a l'ociositat.

Aquesta correspondència exposa bona part de la vida cultural entre l'exili i Catalunya, una conversa generacional que explica molt bé el caràcter que encara arrosseguem i ens embarbussa. Les capelletes són un mal endogàmic que també es va exiliar. Les lletres recorren trenta anys de vida literària, del 1936 al 1966, fins que Calders abandona Mèxic i torna a Barcelona. En elles s'hi escolen noms i protagonistes de les lletres que hem celebrat en una mena de pastitx en format trígon; pura anèmia. Les cartes són molt reveladores de l'estat d'ànim desflamat d'aquells proscrits d'aleshores, però amb la idea clara que, malgrat tot, calia salvar la cultura del país; bàsicament a través de la llengua i l'acció política. Llengua i política solen crear greus paradoxes i desfermar els instints més baixos. Tanmateix, tractant-se de Calders, la ironia i l'humor haurien de representar la millor forma de protestar sense enfadar-se. Ara bé, emprenyat, Calders ho estava sovint. D'altra banda, el que desperta un enorme interès, deixant a part la jocositat i l'estil vibrant de Calders, és la presa de consciència del Rafael Tasis persona, la seva qualitat humana i la importància literària que tenia el convertiren en una figura cabdal, un referent impagable per a l'exili. És el mateix Tasis, des de Barcelona, qui planteja la qüestió fonamental als escriptors davant la situació crítica del país: què espera Catalunya de les publicacions dels escriptors? I el que es discuteix de forma abrandada és el model de llengua literària que els autors han d'usar: ¿cal escriure com Joan Sales, el realisme del qual pretén transcriure la parla de la gent del carrer, malgrat la utilització incorrecta de la llengua? O bé fer-ho conservant el bon ús i l'estil normatius?

Ja us podeu imaginar l'esclat d'egos, suspicàcies, ironies, recels, crítiques, grups, faccions, manipulacions de premis literaris, etc. Entre aquestes barbes hi trobem Avel·lí Artís Gener, Agustí Bartra, Anna Murià, Joan Triadú, Joan Oliver, Blai Bonet... i Joan Sales, naturalment, que manegava molt. El cert, però, és que la vida literària era tan encesa com desnivellada i productiva. Apareixen, no sense dificultats, un munt de publicacions i revistes que, a pesar de tot, donen vida i veu a Catalunya: les editorials de Bartomeu Costa-Amic, La Nostra Revista , Pont Blau , Tres , Quaderns , Nova Revista ... Entremig d'aquesta tempesta sorgeix Calders com un rebel fenomenal, que sens dubte intueix el perill i tem la desintegració general de l'esperit col·lectiu a l'exili: "La immigració es va desfent en el sentit de representar una voluntat activa". I la política tampoc hi ajuda, més aviat divideix: "Aquells que no estem disposats a exigir amb impaciència la formació dels Països com a entitat política som immediatament disminuïts". Oi que els sona tot això?