El títol que he donat a aquest article inclou el sintagma “temps enrere”, que era el del títol de la magnífica novel·la de Ramon Solsona publicada el 2022 –per a mi, una de les novel·les catalanes més consistents de les darreres dècades. Un cúmul de circumstàncies atziagues va fer que aquell portent d’obra no rebés la consideració que mereixia.

Solsona hi torna, ara, amb una obra diferent, menor, si la comparem amb aquella. Però potser l’error és comparar-la-hi: El carrer de la xocolata no és una novel·la, sinó un volum de memòries que es llegeix amb fruïció. I s’hi llegeix perquè l’autor és un dels màxims artífexs d’aquesta llengua amenaçada de mort que és, per desgràcia, la nostra. En el seu repàs històric i sentimental, conduït amb gràcia i amb un condiment d’ironia que no enfita mai (ni, encara menys, fa sang), l’escriptor reconeix que, en la novel·la esmentada, hi feia aparèixer alguns elements que, en el volum present, són reportats des d’un punt de vista diferent, el de la crònica viscuda: els premis a la natalitat que promovia el franquisme; el personatge del Ricardet, un xicot amb discapacitat intel·lectual —mongòlic, com es deia dècades enrere— que en la ficció va tenir més paper que no en el relat de la història familiar; i, finalment, una mestra que es refugiava en l’alcohol per combatre el seu isolament social.

L’obra comença amb els primers records de la casa familiar del carrer Bellver, a Gràcia, prop d’una fàbrica del popular Cola Cao, que expandia per tot el barri la dolça aroma de la seva producció. Ramon Solsona és el segon de quatre germans: tres xicots i una noia, la gran. I, malgrat les privacions pròpies dels cinquanta i la primeria dels seixanta, la narració en presenta una infància i una noiesa prou felices, en una família de classe mitjana, de fortes conviccions cristianes. Quan l’autor ressegueix les arrels familiars i s’embranca per la capçada de ties i oncles, la lectura se m’ha fet una mica feixuga. Més interès m’ha provocat l’evocació de l’avi Ramon Solsona Bordes.

L’obra és plena de pàgines memorables, i mai més ben escrit. En voldria apuntar una, a propòsit del concepte reciclar. S’hi descriu, amb profusió de detalls, la feina del drapaire. L’home “ho pesava amb la romana, deia un preu, es negociava i ho ficava tot al sac, d’arpillera, naturalment”. La romana —la balança, esclar— era “un d’aquells instruments específics d’una professió que tenia el prestigi dels estris singulars: la llarga pala dels forners, la maquineta per collir punts de mitja, l’enclusa de tres dimensions dels sabaters, la lupa monocular dels rellotgers, el tallador amb punta de diamant dels vidriers, els tensiòmetres amb manxa i manòmetre de les infermeres, la bomba per vendre l’oli a granel, la cartera enorme dels carters...”

Tots som fills de molts atzars

De passatges de qualitat novel·lística, n’hi ha uns quants. Jo em quedaria amb el del marruec, terme que fa referència a un noruec amb qui una tia de l’autor, la Pilar, va mantenir unes relacions poc falagueres, perquè l’home va resultar que era un penques rematat (un morruec). “Tots som fills de molts atzars”, conclou Solsona en el darrer capítol de l’obra, la bella rúbrica titulada “Una selfie de família”. Abans ja havia advertit que el pas del temps és “una successió de circumstàncies sobrevingudes, decisions preses sobre la marxa i camins entrecreuats que només pots copsar amb perspectiva al cap dels anys”. Potser per això ha esperat a superar la setantena per posar-se a escriure les memòries.

Però, a parer meu, el més suggeridor del llibre és el que sol ser, també, un dels atractius més fondos de l’obra solsoniana: l’estil, planer i potent alhora, i les reflexions constants sobre la llengua. D’aquestes últimes, n’hi ha per donar i per vendre, i faran xalar cosa de no dir els amants del nostre idioma. Sovint formen part d’incisos. En consigno un parell: “passem la inspecció de mans, genolls —jonolls”, “es feia servir la tinta xina —tinta xinesa em sona a ultracorrecció”. O quan diu que ara la gent ja no es mor, sinó que ens deixa. (Parlant de tinta xina: subscric enterament l’afirmació que “els aparadors de les papereries eren tan hipnòtics com els de les pastisseries”. Per a mi, ho continuen sent.)