Vilafranca del PenedèsQuan estava a punt d’acabar aquesta història de Ramon Solsona —una campanada sonora— vaig començar el nou dietari de Francesc Parcerisas, La tardor em sobta, que inclou una citació de Kierkegaard: “Hem de viure la vida mirant endavant, però només la podem comprendre mirant enrere”. L’afirmació del pensador danès podria haver fet la funció d’encapçalament que, al llibre que comento, compleix el cèlebre conte de Julio Cortázar Instruccions per pujar una escala al revés, que Solsona ha traduït expressament. La vida només es pot comprendre quan hem acumulat prou experiència per començar-ne a capir algun sentit i l’avaluem en perspectiva.

El principal argument estructural d’aquest relat és avançar cap enrere: si en descomptem el capítol final, més curt —una coda emocionant que té lloc l’any 2018—, la història comença el 2015, quan els dos protagonistes, Elvira i Tomàs, gairebé setantegen i els seus fills, Lotte i Klaus, viuen la trentena, i va progressant al revés, cap al passat. Charles Baxter, en la novel·la Primera luz, ho va practicar d’una manera encara més radical: la llum primigènia era la de la gestació dels dos protagonistes. El barceloní en fa un ús subtil, que posa en qüestió que l’interès d’una història sigui anar-ne coneixent els episodis a mesura que progressem en la vida dels personatges, tot seguint el sentit de les busques del rellotge.

En una estructura com la de Temps enrere hi ha una munió d’elements, de referències, de detalls, que ja han aparegut en la narració, però que només fent-nos remuntar a l’origen de l’existència dels protagonistes poden ser valorats en tota la seva profunditat. Posem per cas: el mot alemany helau, una expressió de sorpresa fonda, que no té un equivalent exacte en la nostra llengua. És la primera paraula de la novel·la (i també l’última), però, més enllà d’aquesta privilegiada funció d’obertura i de clausura, apareix al llarg de tota l’obra, sempre revestida d’un simbolisme sever. N’hi ha molts més, de detalls d’aquests, que el llegidor anirà trobant i retrobant al relat: una ploma Inoxcrom de l’Elvira, l’epistaxi que pateix en Tomàs, la veu afrodisíaca de Mahalia Jackson, els Mercedes d’en Ricardet...

L'excel·lent orella de Ramon Solsona

Solsona és un narrador molt competent, que no deixa mai de petja el lector. Aquí se serveix d’una rigorosa tercera persona —en una omnisciència condicionada per la progressió temporal inversa— contínuament interrompuda per uns claudàtors que encapsulen la veu dels personatges. Una tercera persona massa escrupolosament notarial, perquè les pàgines informatives sobre les últimes dècades d’aquest país i del món tenen, a parer meu, un pes excessiu. En el relat, tan net i sense entrebancs, destaquen els incisos que reprodueixen la veu dels personatges prioratins. I és que un dels escenaris de la història, el més vívid i ben descrit, és el de les terres del Priorat, bressol del mas Miquelis, d’on prové l’Elvira. Els altres dos són la Barcelona menestral, la ciutat d’en Tomàs, i Alemanya —les ciutats de Düsseldorf i Bochum, sobretot—, on, per raons diferents, han recalat els dos protagonistes. Solsona té molt bona orella, com ha demostrat a bastament amb la seva producció: els Reixos, plegar avellanes, piar raïm, dillums-dimats-dumenge, entre moltes altres, són expressions pròpies de la parla d’aquesta comarca. D’altra banda, l’Elvira ha dedicat la seva vida a l’estudi dels modismes i maneres pròpies de dir en unes quantes llengües.

Temps enrere és una novel·la esplèndida que reflecteix allò del vers vinyolià que clou el poema Dies al camp: “l’antiga força de la mà de l’home”. Com que un dels llocs d’acció i reflexió de la novel·la són els costers prioratins —i, per descomptat, la sorprenent evolució de l’elaboració vitivinícola en aquest país a la falda del Montsant—, hi ha pàgines magnífiques que es podrien posar costat per costat de poemes com Mending Wall, de Robert Frost, que reflexiona sobre l’esforç de civilització per redreçar marges. Es tracta, per damunt de tot, d’una història d’amor commovedora, d’un realisme de vegades entendridor i unes altres escruixidor. Història de promeses complertes i de somnis no sempre realitzats, de fatalitats en forma de destí inesquivable, d’esperança i tedi. De tot allò que no es veu, però que, tanmateix, acaba tenint una repercussió fonda en la nostra consciència: com els moviments sísmics a què en Tomàs ha consagrat tants anys d’estudi i feina professional.