BarcelonaHi ha llibres curiosos, hi ha llibres necessaris i hi ha llibres brillants. Però no n'hi ha gaires que siguin totes tres coses alhora. I que, a més, estiguin tan ben filats com aquest espècimen curiosíssim, un petaner fill de l'assaig i la narrativa que és la carta de presentació d'un autor -o fins i tot d'un intel·lectual- hàbil i atrevit. Sí, un intel·lectual, aquesta espècie en perill d'extinció. Raül Garrigasait, filòleg clàssic de formació, ha traduït Plató, Goethe i Rilke, i els filòsofs Zygmunt Bauman i Peter Sloterdijk, entre d'altres. Només algú que tingui la ment ben endreçada gràcies a la cultura clàssica i ben equipada amb lectures abundants és capaç d'escriure un assaig sobre Diògenes, fer-lo seguir per un altre sobre el mite de l'holandès errant i encara afegir-n'hi un tercer sobre els dubtes existencials de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. I només un bon escriptor pot aconseguir que tots tres estudis es deixin llegir més que bé, lliguin entre ells i, a sobre, serveixin per il·lustrar una tesi. Per si no hi hagués prou salts, el llibre es clou amb un epíleg deliciós en què l'autor fa una última acrobàcia gràcies a Zeus i Tifó per acabar aterrant de manera precisa, com una gimnasta que clava tots dos peus a terra després d'un exercici perfecte, aixeca el cap, s'adona que tots els jutges li posen un deu i somriu.

El llibre s'obre amb un estudi sobre la vida de Diògenes el Cínic. Una de les seves anècdotes més famoses proclama que, un dia, a Corint, mentre jeia estirat a terra (una activitat força recurrent en la gent sàvia com ell), se li va acostar Alexandre el Gran i li va preguntar si necessitava res. La resposta del filòsof va ser que s'enretirés una mica, que li estava tapant el sol. A Diògenes també se li atribueix la cèlebre frase "Jo sóc ciutadà del món", el veritable sac de boxa contra el qual l'autor descarrega els seus ganxos. Per començar, fa de filòleg i ens aclareix que el que Diògenes va dir, en grec, és que ell era unkosmopolites , és a dir, un ciutadà del cosmos. Aquests dos termes eren antagònics: una cosa era la polis, o ciutat, amb les seves lleis, i l'altra el cosmos (pedres, animals, estels). Una paraula que inclogués tots dos conceptes només podia ser una burla: el que volia dir Diògenes era que no pertanyia a cap polis, que no obeïa cap llei, i que tampoc no volia cap dret. I per demostrar-ho havia convertit la seva vida en una representació teatral: vivia al carrer, dins d'una bóta, i anava despullat.

El segon estudi és el nostre preferit: a partir de la història popular sobre el navegant etern que Wagner va popularitzar amb la seva òpera, i que representava la irrupció de la modernitat respecte a l'antic ordre teocèntric, Garrigasait analitza la figura del turista contemporani, el desflorador de paratges verges que, en tornar dels seus periples mundials, corprès per la misèria i l'alteritat que ha presenciat, només sap dir: "Fliparies". El tercer estudi, finalment, li serveix per comparar les personalitats múltiples de Ramon Mercader amb la volubilitat de qui Bauman ha batejat com a "home líquid". Fa una precisió necessària: el que Bauman considera una condemna és el que els seus seguidors han convertit en ideal a assolir, cosa que no deixa de ser, diu Garrigasait, una altra mostra de la ximpleria generalitzada que campa pel nostre món.

Arribem a l'epíleg i no hi trobem conclusions. Per alguna cosa som al dos mil dotze, què es pensaven. L'autor es treu una última història de la màniga, ens deixa bocabadats com nens i ens envia a dormir. Somiarem, segur, en un món en què "no hi haurà éssers que es confonguin amb l'univers", un món ple de llocs que són "punts d'orientació inconfusibles" a partir dels quals podrem contemplar el cosmos i inserir-nos-hi amb la força que dóna tenir perspectiva, ser d'un lloc. Si això és un somni daurat o un malson, toca a cadascú decidir-ho. Hem dit que el llibre era curiós, i creiem que ja ha quedat clar per què. Hem dit que era brillant i només cal llegir-lo per comprovar-ho. Però també hem dit que era necessari: demostra que el paratge erm que és l'edició d'assaig en català pot, i ha de ser, cultivat. Si volem que hi arreli alguna cosa.