Probablement sigui cert que la novel·la (la literatura en general) té un passat -fet tan inevitable com potser reprovable- masclista, i que durant gran part de la seva història l’hem adjuntada a unes coordenades de pensament occidental que de vegades han acabat tornant-la feixuga i repetitiva. I probablement també sigui cert que en les darreres dècades, amb l’arribada de veus d’Àfrica i Àsia, s’ha obert una porta a una nova manera de veure les coses, a la proverbial bufada d’aire fresc que de tant en tant serveix per remoure idees estancades o estantisses. Podríem parlar d’autores com Buchi Emecheta -nigeriana- i Edwidge Dandycat -haitiana-, per esmentar-ne dues que he traduït i que, per desgràcia, no han tingut continuïtat ni en castellà ni en català (on encara ni han començat). A les dues hi apareix també una vessant feminista, ben adobada d’humor en el primer cas, i potser una mica més pretensiosa en el segon, que sembla acompanyar aquesta literatura d’ultramar que vol capgirar una mica els patrons eurocentristes.

El mateix es podria dir de Mia Couto, nascut a Moçambic el 1955, l’autor moçambiquès més traduït (a més de 30 països) i un dels escriptors més importants en llengua portuguesa. Se l’ha comparat amb Gabriel García Márquez i Jorge Amado, i ha acumulat una bona pila de premis. En català es publicà a Andorra El balcó del frangipani (Límits) i a Catalunya Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra (Edicions 62); en castellà podem trobar un grapat de llibres, entre els quals hi ha Tierra sonámbula i Jerusalén (totes a Alfaguara).

La confessió de la lleona, publicada en portuguès el 2012, comença amb una nota inicial en què una veu -que no sembla cap dels narradors, amb la qual cosa deu ser l’autor- ens explica que l’empresa on treballava va enviar quinze joves a fer de tècnics ambientals durant una obertura de línies de prospecció sísmica a Cabo Delgado, al nord de Moçambic. A la zona, en aquella època van començar a patir atacs de lleons. Els joves tècnics eren presa fàcil per als felins, i van haver d’enviar caçadors que els protegissin. Mentrestant, ja hi havia 26 víctimes. A part de la frustració i el terror que experimentaren mentre liquidaven els lleons, se’ns diu que també s’hagueren d’enfrontar a la creença que els autèntics culpables eren els habitants del món invisible.

L’intent de crear un món màgic

La premissa sembla força interessant, plena d’implicacions socials i possibilitats novel·lesques, però per desgràcia, el llibre en realitat no va d’això. L’argument que trena Couto ens porta a un poble anomenat Kulumani, on han entrat uns lleons i han devorat diverses dones. Al davant dels caçadors que hi envien hi ha Arcàngel Baler, un dels narradors. L’altra és Mariamar, a qui Arcàngel va salvar molt de temps enrere de les males intencions del policia Florindo Makwala. Baler arriba al poble acompanyat d’un escriptor que ha de fer un reportatge de la cacera, i que li serveix per fer una mena de contrapunt entre l’home d’acció i l’home de lletres. La narració de les dues veus s’alterna, i a poc a poc anem participant de la vida dels habitants, de les seves pors, supersticions, secrets -amors i incests- i petites revenges. La narració no és lineal ni de bon tros, i sovint es fa confusa, llastada, al meu parer, per una prosa massa sentenciosa i per l’intent permanent de crear un món màgic -“La veïna només feia l’amor amb els morts”; “Déu, antigament, era dona”; “Jo mai no he nascut”; “Desitjo: un idioma que el cos no entengui”- que al final acaba cansant una mica i menjant-se l’interès que podria tenir la història.