BarcelonaJo Nesbo (Oslo, 1960) ha sigut moltes coses: futbolista, militar, analista financer i estrella de rock. Però des de fa més de 15 anys se sent atrapat per l’escriptura. És el creador d’un inspector de policia tèrbol, indisciplinat, imperfecte, autodestructiu i, sobretot, romàntic en la seva visió de la justícia: Harry Hole. Ara arriba en català la seva sisena novel·la: El lleopard (Proa). N’ha escrit deu, amb Hole com a protagonista. Els lectors han caigut rendits: porta venuts 23 milions d’exemplars.

Desconec quins són els seus plans per a Harry Hole, però a El lleopard aquesta necessitat que té d’entendre per què la gent assassina pràcticament el destrueix. Torna a beure, a l’inici de la novel·la s’amaga de la Tríada xinesa en una fosca i depriment habitació de Hong Kong, i s’ha tornat addicte a l’opi.

Està fet miques. Físicament i mentalment. És evident que no viurà eternament. A les meves novel·les no existeix una justícia universal. Hole està cada vegada més enfonsat, més a la deriva, més a prop de la part fosca. En algun moment, es destruirà i desapareixerà.

A El lleopard, Hole acaba tenint compassió pel Ninot de Neu, l’assassí en sèrie de la seva anterior novel·la, que ara és a la presó.

Cada vegada se sent més a prop de la ment criminal i més lluny dels seus companys de professió, els policies. I si entén els criminals és perquè ell també és un criminal. És autor de crims similars als que cometen les persones a qui persegueix. Té llàstima pel Ninot de Neuperquè, com ell, viu un infern. Hole se sent més pròxim a un assassí que a un pare feliç amb tres fills.

En moltes de les seves novel·les surten complicades relacions entre pares i fills. A El ninot de neu l’assassí matava mares infidels. A El lleopard el pare de Harry Hole acaba morint. I, en la seva agonia, Hole continua tenint problemes per connectar amb ell.

Hole té una part molt vulnerable, que és el seu pare. Mai s’ha sentit a prop del pare. Crec que se sent emocionalment bloquejat. I bloquejar-se emocionalment amb les persones més pròximes és molt pertorbador. Sempre s’ha sentit així. Per això se sorprèn quan el seu pare és al llit de mort i veu que s’hi pot relacionar i que hi té molt en comú. És curiós però, quan això passa, sempre ens sorprenem. Nick Cave no podia ser més diferent dels seus pares; va créixer en un poble petit d’Austràlia. Deia que quan veia els seus fills, constatava les similituds que tenia, no amb els nens, sinó amb els pares. No sé ben bé per què a les meves últimes novel·les aflora tant aquest tema. Sempre vaig tenir molt bona relació amb el meu pare. Potser perquè hi tenia una relació molt pròxima, l’enyoro molt. I escric sobre aquesta pèrdua.

En un moment d’aquesta última novel·la, El lleopard, el pare de Hole li diu que quan era petit tenia por de la foscor, però això no li impedia caminar a les fosques. Com a escriptor també es posa sempre reptes importants?

Sempre ho he fet. Quan era petit tenia por de la foscor i de perdre’m en una gran ciutat. I potser per això m’agrada caminar per les grans ciutats i sempre intento perdre’m. Escalo per superar el pànic de caure des d’una gran altura. Si tens por de la foscor, has d’anar als llocs foscos. S’han de combatre els propis dimonis. Això també és el que fa el Harry.

Les escenes són més violentes que en anteriors novel·les. L’instrument que fa servir l’assassí per matar les víctimes, la bola de metall, és molt pertorbador.

S’inspira en un record feliç de la infància. La meva àvia tenia pomeres al jardí. I ens va dir que no podíem collir les pomes fins que no maduressin. Un dia el meu germà em va desafiar: m’havia de ficar una poma sencera a la boca sense collir-la de l’arbre. I no me la podia treure. I vaig començar a pensar que la poma continuaria creixent dins la meva boca i el meu cap explotaria. Però tens raó. Aquest llibre és més violent que els anteriors. Intento que la violència tingui un objectiu, que no sigui gratuïta. Ha de dir alguna cosa sobre el monstre. Hi ha un parell d’escenes en què he anat massa lluny. M’he deixat fascinar massa per la violència. Potser perquè estava massa satisfet de l’habilitat de descriure el sadisme. Me’n penedeixo. M’agradaria tornar enrere i esborrar un parell de frases. Quan escrius, reveles moltes coses de tu mateix. I sí, m’he revelat [ho diu somrient] com una mala persona.

La corrupció policial també hi és molt més present. Hole és l’únic amb un codi moral irrompible.

Al llibre hi explico coses que podrien passar, però no pretenc ser realista. No faig cap crítica a la policia d’Oslo. Parlo de com les persones es corrompen perseguint el poder, els diners o la influència. Hole té una ment criminal però no està corromput. Busca venjança. És un malvat amb moral.

Després de dedicar-se a diverses feines, què li agrada d’escriure?

Busco la veritat. Però la ficció no et dóna respostes, et permet fer preguntes. Si sóc afortunat acabaré escrivint alguna cosa real. Encara no n’he sigut capaç. No ha de ser bonic ni entretingut. Només cal que sigui real. Dir alguna cosa sobre l’origen de la maldat. Existeix la maldat? ¿O és només la falta de compassió? Potser la maldat és la fredor, que ens deixin sols, quan ens hauríem de cuidar els uns als altres. Vull trobar la manera de descriure totes aquestes coses. Tots els esforços per aconseguir-ho valdran la pena.