21/11/2015

Gènesi, ascensió i mort d’un gran poeta

3 min
Gènesi, ascensió i mort  d’un gran poeta

Deia Gil de Biedma en una entrevista de 1981 que una gran part de la poesia moderna consisteix en la cerca d’una identitat: “ Y llega un momento que, en mi caso, esa identidad es reconocida y asumida: finalmente me reconozco en mi identidad, después de muchos años creándola a través de mis poemas ”. En aquest sentit, tot aquell que conegui la seva obra no s’endurà cap sorpresa amb la publicació dels seus diaris, que, magníficament editats i prologats per Andreu Jaume, mostren una coherència absoluta amb la seva poesia i el seu assaig. Perquè l’ambició de convertir-se en un gran poeta és l’únic argument d’aquestes pàgines, que, dividides en tres parts, formen una mena de presentació, nus i desenllaç.

La presentació és Retrato del artista en 1956, publicat per primer cop el 1991, i que és una reconstrucció des de la maduresa del seu Diario de un artista seriamente enfermo, editat el 1974, un any abans de la seva poesia reunida a Las personas del verbo. És aquí on Gil de Biedma crea el personatge que després poetitzarà, i que adquirirà entitat sobretot amb l’aparició de Moralidades, on al poema En el nombre de hoy defineix aquesta veu que ens parlarà a partir d’ara, i que tanca files amb els pecadors que com ell s’avergonyeixen “ de los palos que no me han dado / señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores / de poesía social ”: tot un grup de burgesos cultes amb els quals s’identifica no tant generacionalment com vitalment. Assumint la seva múltiple condició de patró, fill de la burgesia franquista, homosexual i poeta construeix una singularitat que l’uneix i el separa alhora dels seus “companys de viatge”, i que, mitjançant aquesta inclusió, li permet formar part del que podríem anomenar moment històric del seu país, pel qual no sent, s’ha de dir, cap estima, ni nacional ni literària, malgrat la seva admiració per molts poetes vius -Guillén, Aleixandre- i de la tradició, sobretot Manrique i Machado, a qui posa fins i tot per sobre de Baudelaire (i per què no?). És com si amb la seva decisió de ser poeta comprengués que en la circumstància històrica que està vivint el camí cap a la Gran Poesia no passa per l’hermetisme -per a això ja hi havia Valente-, ni per la poesia pura juanramoniana -que qualifica de buida- ni per inventar cap isme. Seguint la lliçó de T.S. Eliot, es gira cap a la tradició, i la reinventa, i reivindica el Romanticisme i Espronceda com a origen de la poesia moderna espanyola en un magnífic article del seu llibre El pie de la letra. Però la poesia de Gil de Biedma no és de cap manera “social”: el que fa és identificar la seva efervescència personal i poètica amb l’efervescència social i política del tardofranquisme i la Transició, obrint una porta no d’ell cap a la societat, sinó de la societat cap a ell, perquè el lector pugui accedir al seu món i no es trobi amb la barrera d’un “ célebre, grande y extremado poeta moderno ”, com defineix Eliot en el seu pròleg a Quatre quartets.

Tota aquesta evolució ens la permet seguir el Diario de ‘Moralidades’, que va de 1959 a 1965, i on assistim d’espectadors privilegiats a la gènesi dels seus poemes, als seus comentaris sobre el món literari -que ningú esperi exageracions-, sobre algunes relacions amoroses -i que ningú esperi trobar res escandalós- i, sobretot, al rerefons de la seva guerra de desgast contra el temps.

Molt més breus i desenganyats són el diari de 1978 i el de 1985. Ara el poeta ja és un gran poeta, ja no ha d’esperar res més que la mort en la millor companyia possible, que acaba trobant. Val la pena llegir els seus comentaris sobre Juan Goytisolo o sobre els germans Panero, als quals rebateja com les germanes Catafalco. I l’acceptació de qui ja no té res més a dir: “ Nada más triste que saber que uno sabe escribir, pero que no necesita decir nada de particular ”. I al diari de 1985 trobem una acceptació encara més cruel: la de la ineluctable mort a causa de la sida, el tractament contra la qual ens relata amb dignitat i una precisió clínica.

stats