Som a l’inici de la dècada del 1940. Des de l’exili, els vençuts fan balanç. El país lliure, culte i tolerant que havien somniat els catalanistes republicans s’ha enfonsat després de quatre anys d’una guerra brutal i fratricida. La Catalunya somniada, amb la qual tants s’havien il·lusionat i per la qual tants esforços havien esmerçat, ha quedat anorreada, derrotada, perduda. El franquisme s’ha imposat amb tota la seva càrrega d’intolerància, mediocritat i revenja. I amb l’ajuda d’antics catalanistes. És la ferida més dolorosa. Com van veure els exiliats l’actuació d’aquella gent? Els anomenaven “els nostres traïdors”. Des de França, aviat els veurien com els col·laboracionistes amb el règim de Vichy. Però no tots eren el mateix. Hi havia, també, una zona grisa incòmoda de jutjar. Al final, la renúncia a la llengua marcava la línia divisòria.

Al llibre Contra els catalans franquistes l’historiador Francesc Vilanova recull un seguit de lletres d’època, tant cartes privades com publicacions, que testimonien la profunda decepció i fins i tot l’esquinçament moral dins les files d’un catalanisme que havia estat hegemònic en el terreny cultural i polític. Els que escriuen, els que assenyalen, són personalitats com l’exalcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer, el periodista i intel·lectual Just Cabot, l’erudit i exministre d’Economia Lluís Nicolau d’Olwer, el periodista i polític Claudi Ametlla i el jurista i també polític Joaquim Camps i Arboix, entre molts d’altres. No són precisament uns radicals. Però el seu judici és sever. Al punt de mira: Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, Eugeni d’Ors, Carles Sentís, Martí de Riquer, Tomàs Carreras i Artau, Ignasi Agustí, Miquel Mateu, Josep Pla i un llarg etcètera.

Vilanova recorda una significativa conversa de Cabot amb Sentís. El temible director de Mirador i nom de referència en medis culturals, un dia del 1948, a París, accepta dinar amb el seu antic subordinat, que aleshores escriu per a La Vanguardia Española. La conversa, franca i tensa, acaba així: “A l’últim el Sentís em va dir: «Home, m’estranya que siguis tan intransigent». Li vaig fer una contesta que va tallar-li la respiració: «Jo, intransigent? La prova que no en sóc és que mengem junts»”. Per si no li havia quedat clar a Sentís, Cabot li feia palès el seu caràcter de traïdor, de col·laboracionista.

El llibre acaba amb un llarg i heterogeni llistat de noms. Perquè hi va haver molts graus de participació amb el règim dictatorial, inclosos el d’aquells que intentaven aprofitar escletxes. Com remarca Vilanova, “més que una llista de culpables, «els nostres traïdors» queda com una mostra representativa d’allò que el polític exiliat Miquel Ferrer anomena «els principals col·laboradors catalans del règim franquista»”.