En un article publicat a Els Marges , Jaume Medina apel·lava a la voluntat de l'Estellés d'Horacianes (1974) d'anar més enllà de la imitació del poeta clàssic per acabar-se convertint en una rèplica que beu de la modernitat i de la perennitat: "Entès així Horaci, Estellés parla als antics com si fossin contemporanis, i als moderns com si visquessin el mateix moment d'Horaci [...], perquè l'objecte de la creació [...] és els personatges que envolten el poeta". Així, el poeta valencià pot acudir al gaudi de la libació i del sexe ("el vi, que encenia el meu desig, apagava les meues possibilitats"), però també acudeix a la defensa aferrissada de l'allioli, contraposant-lo a la maionesa, que "és sols un allioli que va eixir maricó". A Les acaballes de Catul (1977) fabula sobre les notes íntimes i disperses d'un dels poetes més iconoclastes de tots els temps: "No has merescut més que un parell d'esguits: / l'un que et va omplir la boca i l'altre el cul".