El primer que es pensa llegint L'exclusiva! és que es tracta d'un magnífic i verinós roman à clef . ¿S'ha interpretat així, al seu país?

El roman à clef és una bona manera d'apuntar-se una victòria. He treballat en vuit diaris. He tingut molt bons companys i diversos directors. Amb la novel·la no tenia la intenció de demostrar res... Només els periodistes de l'últim diari en què vaig treballar, The Guardian , van provar de trobar-se reflectits a la novel·la. He de dir que només un dels meus companys hi surt -amb un altre nom-, i el retrat que en faig és positiu.

Contrasta amb la tònica general del llibre, irònica i, tot sovint, poc clement.

Les característiques més dures responen a una visió de grup. No he volgut carregar contra cap periodista en concret, com deia abans.

Notícia bomba , d'Evelyn Waugh, és una de les novel·les angleses sobre periodisme més populars de la primera meitat del segle XX. ¿Va ser un dels punts de partida del llibre?

A mesura que L'exclusiva! avança hi ha un paral·lelisme argumental amb la novel·la de Waugh. Allà s'encarrega una feina molt difícil al periodista menys adequat del diari: algú que escriu sobre plantes ha de convertir-se, d'un dia a l'altre, en corresponsal de guerra.

A L'exclusiva! una reportera de guerra de 80 anys, Honor Tait, rep a casa seva una jove periodista tot terreny, Tamara Sim. Tait té una gran carrera i es té en un gran concepte. Sim fa el que pot: una de les seves múltiples feines és entrevistar i perseguir celebrities .

És aquesta, la inadequació inicial entre l'una i l'altra, que es fa palesa durant la primera entrevista.

¿Estaria d'acord que canvia el to enginyós i enjogassat de Waugh per un to també enginyós però més amarg?

És una paraula molt dura, l'amargor! A Anglaterra un periodista va arribar a escriure que el meu llibre era una carta d'amor al periodisme.

No ho acabo de veure així...

Per mi, aquesta novel·la és un retrat afectuós amb esperit crític. M'ho vaig passar molt bé, escrivint-la. Volia mostrar com dues persones que comparteixen una conversa en una mateixa habitació poden tenir visions tan diferents de la vida segons la seva formació i experiència.

Durant els primers anys de feina, Tait era coneguda com la Dietrich de redacció . Va prendre te amb Hitler i va trobar-se amb Franco a les illes Canàries dues setmanes abans de la Guerra Civil. Va conèixer Cocteau, Sinatra i Picasso. Els personatges històrics i amb mèrits artístics amb què la Honor interactua contrasten amb els famosets que ha de perseguir la Tamara.

Cocteau, Picasso i Sinatra es van guanyar la fama. Malauradament, això no passa, en el món de les celebrities d'ara.

La Tamara pot escriure de tot, però no es pot especialitzar en res. ¿És un dels grans inconvenients del periodisme d'ara?

Les meves primeres experiències en el món del periodisme van ser en diaris locals. Calia ser molt versàtil i escriure notícies d'economia, fer cròniques de successos... el que fos. Gràcies a aquest entrenament, un dia et podien enviar a entrevistar el ministre d'Agricultura i se suposa que li havies de poder fer preguntes intel·ligents. La Tamara fa periodisme de baixa qualitat, sobretot a partir dels temes que tracta. És el resultat de l'empobriment del sistema educatiu. Molta gent jove ha perdut les nocions històriques, geogràfiques i culturals. Només es fixen en la superficilitat televisiva.

A la novel·la es pot llegir que s'ha perdut "l'interès en la història" i en la "seriositat". Per què, la seriositat?

Pel que li deia abans: ara veiem com s'ha deteriorat l'educació. Quan jo estudiava vaig rebre lliçons d'història d'una gran linealitat narrativa: reis i imperis. Això ens permetia, més endavant, discrepar amb una visió de conjunt. A la dècada dels 70, aquest enfocament global va canviar i es va passar a estudiar aspectes massa concrets, que a la llarga han donat mal resultat. I tot això li diu algú que no se sent ni molt menys conservadora.

El vell periodisme, exemplificat per la Honor, i el periodisme jove de la Tamara són tan diferents i tan desiguals... L'experiència és sofisticada. La Tamara viu envoltada de baixeses i no pot aspirar a res més.

No volia mostrar una situació en què el lector identifiqués que el que és vell és bo i el que és nou és dolent. La Tamara pot tenir amants fàcils, però és lleial a la família. No podem dir el mateix de la Honor: ha tingut una carrera estel·lar, però ha fracassat en les seves relacions personals.

Situa l'acció en l'any 1997, quan el periodisme comença a incorporar les edicions digitals.

Simon Jenkins va escriure a The Times que internet era "una altra moda": ho comparava amb els esperantistes i els radioaficionats. Poc després va ser evident que internet no desapareixeria, sinó que creixeria, i molt. El problema és que, 15 anys després d'això, el periodisme encara no ha trobat un model de negoci. Fins i tot les webs que reben milions de visites al dia no acaben de ser sostenibles. El bon periodisme perilla, però, per sort, sempre hi haurà material per fer bons reportatges.