CRÍTICA
JORDI GARRIGÓS

La salsa agredolça de l’humor

'Calipso' de David Sedaris. Navona/Blackie Books. Traducció d’Aurora Ballester. 304 pàg. / 21 €

La salsa agredolça 
 De l’humor / GETTY Zoom

En els seus seixanta i escaig anys de vida, David Sedaris (Nova York, 1956) ha patit desgràcies tan remarcables com tenir una mare alcohòlica o que la seva germana petita se suïcidi. Però no tot ha sigut dolor, també li han passat moltes altres coses que no estan tan malament: comprar uns pantalons de pallasso a Tòquio de 1.000 dòlars, fer-se addicte a una polsera de les que compten els passos (i que avui dia encara utilitza) o aconseguir que a Anglaterra hi hagi un camió que recull escombraries batejat amb el seu nom. Totes elles -les bones, les dolentes, les quotidianes, les intranscendents- són el material amb el qual Sedaris construeix la seva obra. Recentment incorporat al catàleg de Navona i de Blackie Books, les editorials van publicar Calipso, el seu últim llibre, en la fatídica data en què es decretava l’estat d’alarma a causa de l’emergència sanitària. Apagada parcialment l’epidèmia viral, arriba a les llibreries amb traducció d’Aurora Ballester en català i de Jorge de Cascante en castellà, i passa amb nota alta la complicada empresa d’aconseguir que entrin perfectament les bromes i acudits dels seus relats.

Mestre de la ironia i la comèdia, Sedaris és el gran escriptor de literatura humorística nord-americana dels nostres temps. D’estil net, òptica lúcida i tics neuròtics, ha centrat la carrera en l’escriptura autobiogràfica i les radiografies de les petites misèries humanes, les lectures públiques amb gires més extenses que una estrella del pop i els articles a mitjans com The New Yorker. Retratista d’una part de la societat nord-americana, ha explicat als lectors tot el que li ha anat passant a través dels seus llibres, d’èxit planetari. Al seu costat hem aprofundit en la seva família nombrosa -grans protagonistes secundaris dels seus llibres-, viatjat arreu del món (des del Japó, el seu lloc preferit, fins a França i Anglaterra, on ha viscut) i conegut el dia a dia amb la seva parella, el Hugh, part imprescindible dels seus relats. Des de Cíclopes (1997), Mi vida en Rose (2000) o Cuando te envuelvan las llamas (2008) fins a aquesta última referència, en què el nord-americà mira enrere sense excessiva nostàlgia mentre repassa vicissituds de la mitjana edat, la política del seu país o els seus problemes de salut. Exemple: a Calipso li troben un tumor benigne que pretén endur-se a casa un cop extirpat per convertir-lo en aliment per a una tortuga. Riure’s d’una desgràcia és la seva especialitat.

L’art de l’autoparòdia

Els seus relats són la salsa agredolça de l’humor, conreant la tragicomèdia i la dualitat constant del balboteig entre el plor i la riallada. El secret? Explicar les penes des de la millor perspectiva amb què un pot afrontar el patiment: l’autoparòdia i la comèdia del jo. És d’aquesta manera que tracta un tema tan dolorós com la mort d’una germana per, tot seguit, col·locar-hi un gag que pot ser o finíssim o escatològic. La premissa de Sedaris, això sí, és no deixar acabar cap dels vint-i-un capítols dels quals consta el llibre amb mal regust de boca; sempre remata els textos amb un últim acudit, sigui còmplice o endimoniat, però un acudit.

En temps de batalles generacionals amb la xarxa com a ring, Calipso és una oda boomer, un monument a l’humor negríssim de la mitjana edat, a la qual encara li fa més gràcia un esquetx ben construït que un mem amb lletra impact. Sedaris riu de la quotidianitat d’algú que ha superat la seixantena i sap trobar-ne sempre la broma i la resposta. Els seus llibres són d’humor, però estan farcits de conclusions i ensenyances per aplicar-se a un mateix. És per tot això que el valor de Calipso augmenta exponencialment a cada capítol: aquí riuràs amb l’escriptor més divertit i delirant d’avui, però trobaràs una guia de com prendre’t moltes de les coses, no especialment bones, que et va regalant la vida.