CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

Una novel·la per entendre l’Egipte actual

'Una república com si...' d'Alaa al Aswani. Edicions de 1984. Trad. Jaume Ferrer Carmona. 512 pàg. / 21,90 €

Una novel·la per entendre l’Egipte actual / JEFF J. MITCHELL / GETTY Zoom

La immensa majoria de ciutadans europeus no tenim una idea clara del que va passar a Egipte a partir del 25 de gener de l’any 2011, quan milers de manifestants ocuparen la plaça Tahrir del Caire per fer caure el règim de Hosni Mubàrak i per exigir justícia, llibertat i democràcia. Sabem que Mubàrak va dimitir, però no sabem què va passar perquè l’èxit del derrocament del tirà no tan sols no es concretés en una transformació democratitzadora de l’estat egipci sinó que derivés cap a un futur que s’assembla molt al passat que aspirava a deixar enrere.

Una república com si..., la nova novel·la d’Alaa Al Aswani (El Caire, 1957), autor de les notables L’edifici Iaqubian i Chicago, és una lectura idònia per aclarir què va portar milers d’egipcis (de tota creença, edat i condició) a sortir al carrer jugant-s’hi el benestar i la vida, de quina manera hi va respondre el règim i quina nova (o no tan nova) realitat política, social i econòmica va quedar després de tot l’esperançat i sanguinari enrenou.

Retrat lúcid d’un país

Dir que val la pena llegir una novel·la perquè ajuda a entendre una determinada realitat (sociopolítica, històrica, etc.) pot fer arrufar el nas a certs lectors. La lectura utilitarista té mala premsa, i se suposa que fa molts anys que tots tenim clar que l’única funció de la literatura és provar de ser bona literatura. Tot això és cert. No és menys cert, però, que una novel·la que retrata lúcidament -amb vivor moral, força dramàtica i matisos ideològics- una realitat complexa per força ha de ser una bona novel·la, o si més no ha de tenir moltes de les qualitats que solen distingir les bones novel·les: un argument ben construït, una galeria de personatges sòlids que es relacionen d’una manera significativa entre ells, uns diàlegs intel·ligents però plausibles, una descripció del context històric que vagi més enllà del didactisme de cartó pedra... Tot això el lector ho trobarà a la novel·la d’Al Aswani, que s’intueix ben traduïda al català per Jaume Ferrer Carmona i que ha estat prohibida a Egipte des que es va publicar el 2018.

Una república com si... és una novel·la coral clàssica, amb un narrador omniscient que fa anar a conveniència els materials del relat (la vintena de personatges principals, l’entramat de trames i subtrames) i que, quan ho creu pertinent, no dubta a usar certs recursos dels fulletons o de les pel·lícules i sèries amb vocació popular: els cliffhanger (finals de capítol amb tensió i misteri), els cops d’efecte, les relacions entre personatges condemnades a acabar malament, fins i tot un cert maniqueisme (l’autor pren partit a favor d’uns, els revoltats, i en contra d’uns altres, els capitostos i els esbirros del règim).

Panoràmic, pessimista i irat

Prenent com a nucli argumental la revolta de Tahrir, Al Aswani fa un retrat panoràmic, pessimista i irat d’una societat egípcia podrida per l’opressió, la corrupció i la hipocresia. És una societat profundament classista, marcada per la convicció, propagada interessadament des del poder, que la característica nacional dels egipcis és la submissió i l’obediència a l’autoritat. També és una societat en què els partidaris dels poderosos (l’estament militar i les autoritats religioses) poden prosperar mentre que els dissidents queden exposats a les pitjors represàlies. “L’Estat egipci primer t’empresona i després munta la causa”.

Gràcies a una rica galeria de personatges -hi ha des de militars, xeics, empresaris i periodistes favorables al règim fins a estudiants de procedència dispar que s’uneixen en el fervor de la revolució, al costat de revolucionaris tan improbables com un veterà actor copte fracassat-, Al Aswani relata d’una manera trepidant i compromesa totes les etapes d’una revolució heroica però fallida: l’eufòria de l’esperança i del coratge, la crueltat d’un règim capaç de tot per sobreviure, la desolada desesperança d’un fracàs polític que també és un fracàs humà... Notable. I terrible.