A l’hora de publicar un recull de contes sorgeix molt sovint el mateix dubte: ¿cal enllaçar-los d’alguna manera o val més que no tinguin res a veure els uns amb els altres? Cada autor hi respon amb més o menys subtilesa. Per al seu quasidebut literari, Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha buscat un motiu recurrent curiós: la hipòtesi de la desaparició de la Lluna, el satèl·lit de la Terra. Aquest fenomen provoca un seguit de canvis, desajustos i catàstrofes que fan de palanca narrativa de cadascuna de les històries que ens descobreix el bon olfacte dels editors de Les Males Herbes. En cadascun dels contes el gènere fantàstic juga papers diferents: a vegades som en el terreny del terror, a vegades en el de la llegenda, a vegades l’onirisme agafa un rol fonamental, a vegades sembla que siguem en un conte de Cortázar, a vegades en un de Stephen King.

Un dels més llargs, Closques, és el meu preferit. Des d’un punt de vista tècnic, és admirable com l’autora ha estat capaç de trossejar la història i després servir-la estofada : sense solució de continuïtat, passem de l’estat adult a l’infantil dels germans protagonistes, del passat al present, i descobrim secrets i frustracions familiars que expliquen l’infern vital que han hagut de passar. Un dels germans és albí, i l’autora juga bé la carta de la inquietud que provoca. Des del punt de vista temàtic, el conte és complex: parla d’un tema però en realitat ho fa per tractar-ne d’altres. Hi ha més d’un conte en què la família juga un paper censurador: moltes de les protagonistes són noies o nenes amb un excés d’imaginació que els comporta desajustos amb el món regit pels adults. El conte ambientat en unes colònies d’estiu té molts elements potents: els cavalls i sobretot la zebra, el caràcter peculiar i irascible de la protagonista i la relació que estableix amb una de les altres nenes, però també té algun problema de versemblança que, ai!, ens n’allunya com a lectors: ¿segur que, de nit i il·luminada amb llanternes, distingiríem el color vermell de la sang en una piscina?

El millor de la proposta de Solsona és que porta a llocs inesperats: el primer dinar amb la família del xicot deriva en una escena de terror magnífica amb la protagonista tancada al lavabo de casa dels sogres observant com li surt un colom viu per la gola. Bravo. Les atmosferes també estan ben treballades: la de l’estació d’esquí abandonada i l’ossa que hi ronda pel voltant, per exemple. Hi ha finals que saben trencar bé l’ambigüitat que plantejava el conte, i n’hi ha d’altres que no acaben de ser rodons, però això és normal amb els contes, que són peces que exigeixen molt perfeccionisme. Això val també per a la llengua i per a l’estil, que, sense ser incorrectes, podrien estar més treballats. Però hi ha punt de vista i hi ha veu: endavant amb aquests satèl·lits de la literatura fantàstica catalana.