El primer que sabem del narrador protagonista d’ El simpatitzant, el debut novel·lístic del nord-americà d’origen vietnamita Viet Thanh Nguyen, guardonat amb el Pulitzer de ficció 2016, és que és “un espia, un agent secret, un agent dorment, un home amb dues cares”. I ho sabem perquè ell mateix és obligat a explicar-ho: ha estat empresonat i ara ha de rememorar tota la seva vida en una llarga, meticulosa i descarnada confessió que funciona com una autobiografia moral, anímica i ideològica.

La duplicitat és la característica més definidora de l’innominat narrador. Ho és tant en termes biològics (és fill d’una pagesa vietnamita i d’un capellà francès) com ideològics (és un comunista infiltrat dins el bàndol enemic) i socioculturals (va fer la seva educació universitària als EUA i té perfectament assimilats els referents, els usos i costums nord-americans). Aquesta bastardia múltiple, que els altres li tiren en cara constantment i que ell no deixa de tenir present ni un sol instant, és la seva màxima qualitat i alhora la seva condemna, perquè el converteix en “un home amb dues ments”, capaç d’observar “qualsevol qüestió des de tots dos costats” i de simpatitzar amb uns i amb altres.

Des d’un punt de vista humanista, l’empatia és una virtut, però en èpoques tan radicalment polaritzades com la de la Guerra Freda, ser un fanàtic obtús és molt més senzill i còmode. La vida del protagonista d’ El simpatitzant és de tot menys senzilla i còmoda. La manera com Viet Thanh Nguyen la relata, amb una prosa que no es pren rutinàriament cap frase, amb una estructura folgada però fèrriament organitzada i amb una atrevida fusió de gèneres, fa que com més inquietants i insalvables siguin els problemes de consciència, els perills, els dilemes i les contradiccions del protagonista, més fascinants ens resultin ell i la seva història.

Totes les visions de la guerra

Totes les visions de la guerraLa novel·la aborda la Guerra del Vietnam des de totes les perspectives possibles. Hi trobem els episodis pròpiament bèl·lics més emblemàtics del conflicte -la caiguda de Saigon-, així com alguns dels episodis més sagnants -les massacres de civils en pobles sense presència del Vietcong-. També hi trobem el bullici contracultural i antibel·licista amb què es va viure la guerra en molts campus universitaris dels EUA. I els moviments entre bambolines de la política nord-americana, plena de personatges guiats pel cinisme, la demagògia i la prepotència. Tampoc hi falten l’obscurantisme idealista i dogmàtic dels comunistes. Ni la difícil digestió de la derrota tant per part dels nord-americans com per part dels vietnamites exiliats als EUA que somien, il·lusos i ressentits, a tornar a la pàtria per recuperar el poder. La novel·la fins i tot aborda la guerra des del punt de vista de les representacions artístiques que se n’han fet. Els capítols en què el narrador fa d’assessor d’una pel·lícula -que és i no és Apocalypse now - són memorables.

La identitat escindida, la sofisticació cultural i la lucidesa empàtica del narrador fan que l’autor, d’una manera plausible, pugui posar en boca seva reflexions brillants i substancioses sobre tota mena de temes. Poques novel·les recents deuen haver explicat tan bé, amb una mescla d’amor i odi tan fecunda, la naturalesa social, històrica i política dels EUA. Per si això fos poc, El simpatitzant és una obra plena de frases espectaculars, d’una precisió expressiva i plàstica formidable: “Ens vam concentrar en els xiulets dels coets Katiuixa, que xiuxiuejaven en la distància com bibliotecaris demanant silenci”. Una molt bona novel·la.