crítica
PERE ANTONI PONS

Un home desterrat i la dona que l’espera

'Berta isla' de Javier Marías. Alfaguara 546 pàg. / 21,90 €

Els lectors familiaritzats amb la novel·lística de Javier Marías (Madrid, 1951) trobaran a Berta Isla, la seva última novel·la, tres trets d’estil que són marca de la casa de l’autor. El primer és una prosa densa i sinuosa, plena d’excursos i digressions. El segon és una veu narradora que conta el que li passa, el que sent i el que viu amb una perplexitat alhora paralitzant i inquisitiva, vertiginosament intimista però també plena de curiositat per aquells que l’envolten i per allò que succeeix al seu voltant. El tercer tret d’estil és un ús del llenguatge que, per la seva naturalesa inopinada, ambigua i singular -Marías usa amb freqüència unes perífrasis sorprenents i gairebé gimnàstiques-, és més propi de la poesia i de l’especulació filosòfica que no pas de la narració clàssica o pura. Quin contista o novel·lista que no sigui Javier Marías pot referir-se a una guerra absurda com la de les Malvines i dir que va causar “ un desperdicio de vidas, unos malgastados muertos ”? Com aquest, mil exemples més.

No són aquests, en tot cas, els únics elements reconeixibles de Berta Isla. Els lectors mariescos també trobaran, aquí, molts materials reflexius, anímics i fins i tot argumentals que Marías ja ha fet servir per construir algunes de les seves novel·les anteriors. Això inclou des dels misteris i les terboleses que condicionen o enverinen les relacions conjugals fins als secrets i els perills inquietants de l’espionatge, passant pel caràcter elusiu i esmunyedís dels homes i les dones que, perquè volen o perquè no els queda més remei, duen una doble vida o han de viure sotmesos a l’ambigüitat incòmoda de les seves identitats mesclades. Menys estructurals, però igualment significatives, són les referències literàries a les quals recorre com a complement expressiu - El coronel Chabert, de Balzac, la poesia de T.S. Eliot, l’inevitable Shakespeare- i que ja formen part del seu ADN. També certes frases i idees que la narradora o alguns dels personatges diuen o pensen són repeticions o variacions de frases i idees ja usades en obres anteriors. Per acabar de donar un aire familiar a la novel·la, alguns secundaris de Berta Isla, entre ells el magnífic Bertram Tupra, ja els coneixem d’altres llibres -de la trilogia Tu rostro mañana, sobretot-. Tot plegat permet constatar que Marías continua construint un univers literari sempre en expansió i sempre coherent, un univers que, tant si agrada com si no, té el mèrit de ser personal i inconfusible.

Una història rocambolesca

L’argument de Berta Isla és rocambolesc, com el de qualsevol novel·la d’espies. La Berta Isla del títol, narradora de bona part del relat, està casada amb l’angloespanyol Tomás Nevinson, que té unes capacitats lingüístiques excepcionals i per això va ser reclutat, de jove, pels serveis secrets britànics. Les enigmàtiques responsabilitats professionals de Tomás fan que en el seu matrimoni siguin constants les anades i vingudes, les absències llargues i les reaparicions sobtades, fins que un dia desapareix i Berta es queda sola, sense saber què ha passat. Fidel a la seva concepció introspectiva i intel·lectual de la literatura, Marías renuncia a les possibilitats trepidants i aventureres que li ofereix el tema i se centra en les conseqüències emocionals i existencials de la història: la sensació de Berta de viure una vida que la incertesa condemna a la indefinició, la convicció de Tomás que li han escamotejat la vida que li tocava viure fins al punt de convertir-lo en un “desterrat de l’univers”.

En conjunt, Berta Isla és una novel·la intensa i absorbent, potser la millor que ha publicat Marías últimament. Això no treu, però, que en ocasions sigui d’una prolixitat, una afectació i una inversemblança esgotadores.