EL LLIBRE DE LA SETMANA

La gran reconstrucció

'L’esqueix de carn' de Philippe Lançon. Angle/Anagrama. Traducció de Joan Casas. 576 pàg./21,90 €

La gran  Reconstrucció Zoom

L’atemptat contra Charlie Hebdo, la revista satírica francesa que uns islamistes fanàtics van assaltar un matí de gener de 2015, va ser només el primer dels cops que deixarien la República Francesa i els seus ideals de liberté, égalité i fraternité tocats de mort, com uns aneguets a qui mai no havien dit que eren lletjos. No és exagerat afirmar que marca un final d’època i l’inici d’una altra del tot incerta, que ningú dins del món-abans-conegut-com-a-avançat no sap encara com afrontar: una etapa sense referents, que devora els costums i els pactes que havien cohesionat societats senceres (o potser no tant, ai!) amb una voracitat espaordidora. Un món on demà serà pitjor que avui. Ser testimoni en primeríssima fila del primer d’aquests cops, potser no el més sagnant però sí un dels més cruels, és quelcom d’excepcional i no precisament un privilegi. Ser capaç de convertir-ho en literatura, i en molt bona literatura, no en autoajuda banal, n’és una conseqüència encara més inesperada i, ara sí, un privilegi, perquè vol dir que s’ha estat capaç de construir i aixecar una veu convincent i humana després de la barbàrie.

Philippe Lançon, cronista del Charlie que era al consell de redacció el matí fatídic, va rebre un impacte de bala que li va destrossar mig rostre, però que no el va matar. Tres anys i una vintena d’operacions quirúrgiques després, publica L’esqueix de carn, testimoni únic i novel·la prodigiosa que, després d’una narració dels fets mil·limètrica i tallada a sang que ja podria ser un llibre per si sola, evoluciona cap a una mena de novel·la de sanatori, de món tancat amb lleis pròpies, on malalts, metges i familiars conformen el que Lançon anomena “el capoll” que va embolcallant el protagonista fins a aïllar-lo del món real i deixar-lo en un estat a part, fora del temps. En aquest estat, i mentre dura la llarga convalescència, el malalt es fa acompanyar d’uns llibres molt determinats, i de grans manifestacions artístiques: abans de baixar al quiròfan, llegeix i rellegeix cartes de Kafka, fragments de la Recerca de Proust i de La muntanya màgica de Thomas Mann, escolta música de Bach i demana poder sortir a veure exposicions de pintura de Velázquez i passejar entre la grandeur arquitectònica i escultòrica dels jardins dels Invalides. Una de les coses que aprèn dels hospitals i dels metges que hi treballen és que són espais on no val la incertesa ni l’especulació, dos elements que, en canvi, són fonamentals per a la literatura, la que llegeix i la que escriurà més tard: no és casualitat que siguin només els grans autors els qui consolen el ferit, és que són els únics que poden omplir el temps de la incertesa amb les preguntes adequades. El llibre funciona també com un relat mitològic: el malalt és Teseu que s’ha perdut dins del laberint que és l’hospital, el Minotaure són els terroristes amb els quals somia més d’una nit i als quals tem cada vegada que s’obre la porta de l’habitació, i l’Ariadna que li porta el fil per escapar-se és Chloé, la cirurgiana responsable de la reconstrucció del seu rostre, condició prèvia perquè ell pugui reconstruir-se una vida nova.

El llibre s’ha endut tots els premis literaris i els elogis de la crítica francesa, i és normal, perquè ofereix una certa reparació a una comunitat ferida i perquè ho fa amb les eines culturals que havien servit per definir-la de la manera més exquisida: la literatura, la pintura, la música. I amb una reivindicació de la laïcitat (i del sistema sanitari públic) com a base de qualsevol possible “reconciliació”, tot i que aquesta paraula no aparegui tant al llibre com “benvolença”, més bonica, àmplia i generosa que la tan gastada “perdó”. La bellesa de l’Art pot servir d’antídot contra el nihilisme? A estones ens en convencem: Kafka deia que els inferns (o els hospitals) mai no s’acaben, que continuen “existint en tota la seva esplendor” i que val més buscar-hi tota la dolçor possible. En un llibre ple de brutalitat i patiment físic, el mèrit és haver-hi posat dolçor.