EL LLIBRE DE LA SETMANA

Una filtrada vida de província

'Qui et penses que ets?' d'Alice Munro. Club Editor/Lumen. Traducció de Dolors Udina. 320 pàg. / 19 €

Una filtrada vida 
 De província / GEORGE WALDMAN / EFE Zoom

La Flo i la Rose no són mare i filla perquè la mare de la Rose va morir quan ella només era un bebè i la Flo es va casar amb el pare de la Rose al cap de poc. A partir d’aquest petit desajust en una relació familiar, només amb aquesta escletxa, una escriptora com Alice Munro construeix un món literari sencer, habitat per dos personatges vius i aspres, carregats d’energies oposades, la tensió entre els quals és la font d’on ragen totes les històries. ¿Qui et penses que ets? són deu contes enllaçats (se’n podria dir novel·la i no passaria res) ambientats a la província canadenca d’Ontario que poden llegir-se com deu moments en la relació entre una mare i una filla: la criança de la nena petita, els consells d’alerta quan arriba l’adolescència i el perill que representen els homes, el primer amor a la universitat, la mort del pare, el primer amant o la vellesa de la mare i el procés també de criança que suposa tenir-ne cura. Res de tot això es presenta ordenat de manera cronològica, sinó amb salts enrere i endavant, unes batzegades gràcies a les quals Munro posa en primer pla moments i detalls que un altre escriptor consideraria banals i que, a través del seu filtre, esdevenen fonamentals. La vida de província, tan plàcida i tempestuosa com la incerta primavera, bull entre línies en aquestes històries.

Els seguidors de Munro -que en som molts- trobaran les mateixes epifanies pertorbadores a les quals ens té acostumats, els mateixos retrats precisos de personatges aparentment secundaris i les mateixes noies sexualment àvides que malden per fugir del poble on els ha tocat néixer, però també notaran diferències respecte als reculls que ja n’havíem pogut llegir en català. Aquest és de 1978, i aleshores l’escriptora s’ocupava de temes i sobretot d’ambients una mica diferents: l’entorn és més pobre i més dur, els personatges tenen tares físiques i psíquiques més òbvies, i pateixen crueltats extremes per ser-ho... Estan més a prop de la tradició del southern gothic nord-americà, la de Flannery O’Connor i Carson McCullers, que del referent txekhovià que sempre es fa servir per parlar de l’estil dels contes de la premi Nobel canadenca. El personatge de la Rose és el motlle de tantes dones joves que protagonitzaran els contes futurs de Munro: dones que caminen amb pedres lligades als peus, plenes de desig reprimit per tiranies familiars o lleis socials i religioses, dones que sempre troben una drecera i un racó fosc on amagar-se una estona i ser lliures.

Contra la comoditat del lector

Un dels contes centrals del recull, La captaire, relata la història amb el primer marit de la Rose, en Patrick, un fill de milionaris que s’enamora de la jove estudiant amb beca, humil i poc agraciada que treballa a la biblioteca de la universitat. El xoc entre els dos mons és de categoria: la mansió davant l’oceà dels pares d’en Patrick és tan freda i inhòspita com el vàter sense sostre que hi ha dins de la cuina de la casa de la Flo i la Rose. Per a en Patrick, la Rose és com la captaire d’un quadre: submisa però luxuriosa, grassoneta però intel·ligent. Però la Rose no acaba d’encaixar en aquest retrat, més aviat sent llàstima per en Patrick. Molts anys després, quan coincideixen en un aeroport, en Patrick desconcerta la Rose amb una ganyota d’odi que ella no s’esperava: Munro sempre escriu contra la comoditat del lector, com si li estigués preguntant de manera impertinent qui es pensa que és, allà assegut, espectador privilegiat del teatret que ha desplegat ella amb tant d’esforç, testimoni solitari que la ficció és el filtre que millor ordena la vida i més l’omple de significat.