EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Entre el drama obvi i l’astracanada

'Les amistats traïdes' de David Nel·lo. Enciclopèdia catalana. 240 pàg. / 19,50 €

Entre el drama obvi  I l’astracanada Zoom

Les amistats traïdes, de David Nel·lo, comença amb una escena que ja hem llegit i vist moltes vegades: un fill va al cementiri a visitar la tomba del seu pare per posar-se al dia tant amb el mort com amb ell mateix. És un lloc comú freqüentadíssim, però un tema familiar o un motiu recurrent no han de derivar fatalment en a la mediocritat i el tòpic: tot depèn de la destresa tècnica, la imaginació i l’energia emotiva amb què ho treballi l’autor. En aquest cas, Nel·lo treballa l’escena d’una manera previsible, plana, amb l’única intenció de posar en marxa la història que vol contar.

El problema greu, tanmateix, és que la previsibilitat narrativa i l’amorfisme expressiu de l’escena inicial, que és el resultat d’una barreja de mandra fabuladora, grisor estilística i desídia dramàtica, continua durant les pàgines següents. Continua quan el protagonista narrador parla amb la seva mare sobre l’amistat que el seu pare va tenir anys enrere amb un escriptor aleshores incipient i avui de culte, del qual fa temps que no se sap res -l’amistat va acabar malament perquè l’escriptor va trair el seu amic, cosa que ha deixat un rancor viu en el fill-, i continua, també, quan el protagonista narrador s’instal·la en una residència de traductors a Suïssa i conta la seva rutina: la relació que estableix amb els col·legues -relacions sense profunditat ni tremp humà-, les converses que mantenen sobre l’ofici de traduir -escasses i superficials-, les avorrides passejades contemplatives pels paratges de l’indret...

El misteri central de la novel·la, que alhora n’és el nucli dramàtic, és què va passar entre l’escriptor famós, Markus Bachtel, i el pare del narrador a principis dels anys 80, i què se n’ha fet del primer durant el temps que ha passat ocult i s’ha convertit en un autor venerat. Nel·lo resol el misteri d’una manera argumentalment tan elemental que quasi resulta barroera: fa que un dels traductors residents estigui traduint una de les obres de Bachtel i que aquest comparegui a la residència per col·laborar amb ell.

És cert que aquesta casualitat (d’una gratuïtat present en molts altres aspectes de l’obra) podria ser un pretext per obrir tot un camp de tempteigs, aproximacions, subtileses i tensions entre els dos antagonistes, però ni això: simplement, una nit Bachtel truca a la porta de l’habitació del narrador i li diu que li vol explicar tot. I, efectivament, al llarg de diverses nits -112 pàgines que conformen el gruix central de la novel·la-, Bachtel ho explica tot.

Si fins aquí ens havíem mogut dins les planures àrides del drama obvi, la veu de Bachtel ens arrossegarà cap als aiguamolls de l’astracanada sense cap ni peus, de la farsa que no acaba de ser-ho, de la sàtira socioliterària que costa d’aclarir si caricaturitza amb mala llet o bé si és una caricatura involuntària. Aquest tram central de la novel·la té problemes de to -s’esfilagarsa entre la seriositat engolada i l’acudit fàcil-, de mal encaix entre els diferents registres -la petulància antiquada, el disbarat, la neutralitat descriptiva- i de la indefinició de gèneres -té elements sobrenaturals, té pretensions de recreació històrica, inclou certes aclucades d’ull culturalistes (un pacte fàustic en versió sexual sòrdida)...-. En última instància, no funciona com a retrat grotesc del món literari ni com a metàfora monstruosa del preu que cal pagar per tenir èxit.

Escrita amb una prosa funcional, que en el millor dels casos és pulcra i en el pitjor és un enfilall de frases poc elaborades i de paràgrafs mal embastats, Les amistats traïdes és una novel·la en què els personatges estan construïts d’una manera molt esquemàtica i en què, per tant, les relacions que mantenen entre ells no estan justificades ni des d’un punt de vista narratiu ni humà. L’amistat entre el pare del narrador i Bachtel és, en aquest sentit, paradigmàtica: és crucial en l’obra, però si el lector sap que va ser una amistat fonda i important és simplement perquè el narrador ho va repetint aquí i allà, no perquè ho mostri o ho expressi o ens en persuadeixi.

Dramàticament buida, estilísticament pobra i argumentalment caòtica -fins i tot llastada per alguna incongruència de pes-, Les amistats traïdes ha guanyat el Premi Sant Jordi 2019.