CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

El conflicte nord-irlandès filtrat pel #MeToo

'Milkman' d'Anna Burns. Edicions de 1984. Traducció de Josefina Caball. 448 pàg. / 20 €

El conflicte nord-irlandès filtrat pel #MeToo / BERTRAND GUAY / AFP Zoom

La protagonista i narradora sense nom de Milkman, la novel·la amb què Anna Burns (Belfast, Irlanda del Nord, 1962) va ser guardonada amb el premi Man Booker 2018, és una noia de divuit anys que donaria el que fos per escapar-se de l’ambient de violència, sectarisme, angoixes, desesperació i misèria que l’envolta.

Tot i que no s’explicita mai, el lector de seguida dedueix quin és aquest ambient: el de la ciutat de Belfast a finals dels 70, durant el període més calent dels Troubles, quan l’Ulster era un camp de batalla en què s’enfrontaven l’IRA (“els renunciants a l’estat”, tal com se’ls anomena a la novel·la) contra “els agents de la policia de l’estat enemic” (la policia eminentment protestant d’Irlanda del Nord), contra “els soldats enemics de l’altra banda del mar” (l’exèrcit britànic) i contra “els paramilitars defensors de l’estat enemic” (els lleialistes de l’UVF i l’UDA).

La protagonista es voldria escapar dels assassinats, dels trets, de les bombes, dels rumors sobre confidents i de les acusacions de traïció, però no pot i s’ha de conformar mirant d’abstreure-se’n. Ho intenta submergint-se en la literatura del segle XIX i fent una cosa tan extravagant com caminar pel carrer llegint. La violència i el clima d’odi sectari que l’envolten, però, l’acorralen com una fatalitat. Els seus problemes comencen el dia en què un presumpte dirigent de l’IRA anomenat el lleter -Milkman-, casat i ja a la quarantena, s’hi obsessiona i passa a assetjar-la, la qual cosa genera tota mena de malentesos i maledicències, fins al punt que acaba estigmatizada per la seva pròpia comunitat.

Amb Milkman, Anna Burns s’ha proposat descriure, d’una manera escruixidora i veraç, l’espessa teranyina d’opressions que atrapa els civils immersos en un conflicte tan sagnant i sectari com el d’Irlanda del Nord, en què un encadenament de violències terribles es va concentrar durant un temps llarg sobre un territori petit i claustrofòbicament tancat en si mateix. El fet que la narradora conti la història quan ja fa dècades que ha passat, i a més la conti amb una prosa sinuosa i cantelluda, àgil però asfixiant, reflexiva però adolorida, confereix un aire de trauma dramàticament sedimentat tant a la seva experiència com al conjunt de l’obra.

Tres són les particularitats de la novel·la de Burns. La primera és que no hi ha ni una engruna d’idealisme en el relat que fa de la lluita armada. Una idea que es repeteix sovint és que només la primera generació de membres de l’IRA van ser uns herois que ho van sacrificar tot per la causa, però que els que van venir després van ser bàsicament uns aprofitats, uns mafiosos, uns criminals. (Potser val la pena remarcar que aquesta és la primera obra d’un autor nord-irlandès que ha guanyat el molt britànic Booker, i que Burns viu a Anglaterra des de fa anys.)

La segona particularitat és que la majoria de les opressions que pateix la protagonista, catòlica i republicana, amb dos germans que havien estat a l’IRA (i amb una germana “traïdora” que es va casar amb un protestant), provenen de la seva mateixa comunitat. Així descriu la protagonista el lloc on viu: “Tan recargolat, ple de secrets, tan xafarder, tan purità i alhora tan indecent i tan totalitari”.

La tercera particularitat és la més important. Té a veure amb la condició de dona de la protagonista. Si els homes civils ja estan obligats a portar una vida de restriccions i de precaucions per no ser titllats de traïdors -no poden criticar res de l’IRA, no poden dir segons quines paraules, no poden posar certs noms als fills, no poden llegir premsa anglesa...-, les dones ho tenen encara pitjor. “Aquí no es toleraven les noies que no tractaven amb deferència els mascles, que no reconeixien la seva superioritat, que fins i tot podien arribar a contradir-los; bàsicament no es tolerava la femella díscola”. Com a novel·la sobre el conflicte d’Irlanda del Nord, Milkman és molt notable. Com a revisió dels Troubles en l’època del #MeToo, és oportuna i profundament pertorbadora. La traducció de Josefina Caball s’intueix rigorosa i consistent.