EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAQUIM ARMENGOL

Les anomalies utòpiques de Mircea Cartarescu

'Solenoide' de Mircea Cartarescu. Edicions del periscopi / Impedimenta. Traducció d’Antònia Escandell Tur. 800 pàg. / 27,95 €

Les anomalies utòpiques de Mircea Cartarescu Zoom

Sens dubte, Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) és un fenomen estrany, en el sentit que és un escriptor considerat de culte però també d’èxit. Té notorietat i prestigi, a més d’un grup de lectors rendits a la seva prosa fina i subjugadora, plena de tangibles difícils de descriure. Ara bé, la seva obra mestra són els diaris personals, l’arrel de la seva escriptura i d’on surten tots els seus llibres. Solenoide, la darrera novel·la publicada per Periscopi, és una construcció literària proteica i monumental, absolutament inaudita. Són vuit-centes pàgines que ho esvincen tot i a tothom.

Les últimes setmanes les he viscut capbussat en les aigües d’aquest món desmesurat i radical que és Solenoide, dins aquesta mena de crit d’impotència i deliri al·lucinat, d’utopia fosca i fascinant impregnada de paràsits i de criatures torbadores, de somnis desconcertants, d’espais decadents i ruïnosos, de situacions oníriques desbordants. He vist l’elevació i la caiguda d’éssers camaleònics i el naixement d’històries múltiples que conformen una realitat de realitats. Solenoide és una experiència personal humana en estat pur. És un llibre de llibres, un exemple excepcional del foc literari que crema en Cartarescu, un escriptor que a parer meu no escriu per expressar idees -tot i que n’hi ha moltes-, ni emocions -que són constants-, això és secundari; sinó per expressar la seva imaginació prodigiosa.

Un inquietant i meravellós deliri

El protagonista és un jove professor d’institut amarat de tristesa i frustració que va assumint el seu fracàs com a poeta quan la comunitat literària li trunca l’esperança de ser escriptor. El seu poema La caiguda no agrada als crítics i, d’alguna manera, tot s’esfondra. Per tant, toca exercir aquesta derrota lírica donant classes de literatura i llengua romanesa en una escola als suburbis de Bucarest. El tarannà d’aquesta vida solitària ve alenat per diversos components: l’observació i percepció dels altres, els somnis, el desvari i l’al·lucinació, així com l’anomenada realitat. Però qui és capaç de distingir-los? No oblidem que la realitat és una construcció fabulosa que nosaltres mateixos armem. Així, doncs, aquesta no seria allò que ens passa físicament, sinó el que està passant en la nostra ment. La nostra realitat és la nostra imaginació, i la del nostre jove professor fracassat és superba, un inquietant i meravellós deliri. Afegiu-hi encara l’escenografia, la imatge d’un Bucarest entròpic d’allò més decadent com a imatge pictòrica de ruïna universal, i una societat que viu sota l’efecte tardà del vell Ceacescu, debatent-se entre el comunisme i el capitalisme.

Potser Solenoide no sigui més que la història d’una escola amb el desplegament i la descripció del seu microcosmos complet: professors, alumnes, aules, passadissos, objectes i paisatges, però transfigurat en un relat sobre l’univers que és la trama de la tribulada vida mental del protagonista, tot un embull de camins, de propòsits, fugues mentals i desviacions que ens du a l’angoixant i redemptora experiència del viure. És òbvia la dimensió existencial i el maquillatge autobiogràfic de la novel·la, però n’hi ha una altra de dimensió, a banda de l’estètica, que és més profunda i extraordinària: la dimensió ètica, la que ens planteja la possibilitat de salvació de l’home. A Cartarescu sembla no interessar-li tancar dins el llibre la punxada de fets isolats, sinó que pretén molt més, tancar-hi l’experiència del tot, el que dona de si el viure.

No volem enganyar ningú: Solenoide és un gran desafiament per al lector, no és un llibre fàcil. Tanmateix és un xoc pertorbador i tota una experiència. Hi trobareu els estats més diversos i tenebrosos de l’ànima: la tristesa, la desesperació, l’espant, la nostàlgia, la còlera, la resignació, el ressentiment, l’astorament, el pànic, la fascinació, l’horror, l’udol i la bogeria. Però també humor, una llum blanca esperançadora i escriptura de primera. Sens dubte un repte extraordinari la traducció d’Antònia Escandell Tur; i magnífic l’epíleg il·luminador de Xavier Montoliu Pauli.