Hi ha molts motius pels quals aquesta novel·la balcànica podria tenir èxit i bona recepció a Catalunya. No només perquè és rodona i enginyosa i perquè està escrita per algú llegit i intel·ligent, amb l’entusiasme d’una primera novel·la i voluntat d’estil, o perquè conté el retrat de com a mínim un personatge difícil d’oblidar, sinó perquè indaga en el tema de la identitat política amb naturalitat, profunditat i sense donar cap recepta fàcil: qui soc? Què vol dir ser bosniana? Què vol dir ser sèrbia dins de Bòsnia? Si visc a Irlanda i parlo sempre anglès, continuo sent bosniana? “Conduir per Bòsnia et fa entrar en una altra dimensió: en un cuc còsmic cargolat que no et duu a cap destinació exterior, real, sinó a les profunditats llòbregues, gairebé impracticables, del teu propi ésser”. ¿Escriure sobre el que tenen de problemàtiques les fronteres modificades a cop de conflicte és una manera de dibuixar les bases per començar a resoldre’ls, potser? Juraria que per aquestes latituds el tema té tirada. Que ningú no s’espanti: Atrapa la llebre no és cap tractat de geopolítica. És una novel·la preciosa i plena de capes sobre l’amistat, un road trip de dues amigues quasi joves (en tenen trenta i escaig) que havien estat íntimes d’adolescents i que afronten juntes un viatge pel cor d’Europa, de Mostar a Viena, que les farà entendre qui són i sobretot qui van ser. La llebre del títol, referència i homenatge a Lewis Carroll, també és una llebre real, que les amigues compren (és un dir) el dia que es graduen a l’institut i entren simbòlicament en l’edat adulta. Atrapar la llebre vol dir perseguir tot el que se suposava que aquesta edat adulta havia de portar: la llibertat, l’amor, l’aventura. I la lliçó és que l’important és l’actitud de persecució i no la consecució final de l’objectiu. Que les llebres s’escapen, vaja. I que la vida adulta acostuma a decebre, però quina joia i quina potència, aquell moment en què encara tot és possible perquè encara ha de passar! Això sí que ho ha atrapat l’autora.

“El meu país és el llenguatge”

Lana Bastasic (Zagreb, 1986) representa una generació que va viure la guerra dels Balcans amb ulls infantils i que, en fer-se gran, va fugir a estudiar i viure en algun altre punt d’Europa. En el seu cas va anar a parar a Barcelona, on codirigeix l’escola Bloom de literatura i, des d’allà, organitza el Bloomsday, el dia que celebra l’ Ulisses de Joyce. En aquesta novel·la hi ha molta celebració de la literatura, molta cita amagada, però tot està supeditat a la història, que manté un ritme impecable i l’interès del lector en tot moment sense renunciar a la màxima ambició en l’elaboració de cada frase, de cada metàfora (la millor, la de la foscor eterna de Bòsnia, sigui quina sigui l’hora del dia), de cada detall del dibuix de personatges: quin prodigi de construcció de personatges per oposició, com anem descobrint la misteriosa Lejla gairebé al mateix temps que ho fa la protagonista, la Sara, com l’estimem i l’odiem a la vegada, com serà difícil que l’oblidem, en tancar el llibre. Com se li escapa a tothom, com una llebre.

És també una novel·la que pivota i juga sobre el concepte de punt de vista i com aquest determina quina és la història que s’explica: qui té dret a explicar què va passar a l’ex-Iugoslàvia? Aquesta és la història que pot explicar una noia de Zagreb com la Sara, que es fa acompanyar d’una bosniana musulmana com la Lejla però que no intenta suplantar-ne el testimoni. La que explicaria la Lejla seria del tot diferent, perquè la realitat és complexa, i amb tot això juga el llibre, a nivell de contingut i a nivell formal. Tan complex i tan lleuger com aquest llibre n’hi ha pocs: lleuger no com a oposat a profund, sinó en el sentit de lectura vertiginosa, com la que faria una llebre.