CRÍTICA
LLUÍS-ANTON BAULENAS

Retorn d’entre els morts per fer meravelles

'El retorn de Sherlock Holmes' d'Arthur Conan Doyle. Viena. Traducció de Xavier Zambrano. 400 pàg. /20,90 €

Retorn d’entre els morts per fer meravelles / S. PAGET / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

A hores d’ara no hi ha res de nou que es pugui dir sobre Sherlock Holmes que no s’hagi ja dit. Insistirem en els trets bàsics del personatge per tal d’encuriosir qui encara no hagi entrat en el seu univers i d’encoratjar qui ja el conegui a aprofundir-hi. D’entrada, El retorn de Sherlock Holmes, aquest recull de relats curts traduït per Xavier Zambrano i complementat amb un magnífic epíleg de Josep Lluís Martín Berbois, és com quan veus una retrospectiva d’un pintor al museu o d’un director al cinema. L’autor no va concebre la seva obra per ser exhibida d’aquesta manera: tota, i de cop. Per tant, sobretot en el cas d’aquesta publicació de l’editorial Viena, el més recomanable és fer-ho amb calma, per més que t’agradi, per no caure en el perill d’empatxar-se. Són 13 relats, relativament llargs, en què brillen particularment el personatge i les seves qualitats detectivesques: cal resoldre els casos en poc temps (i poc espai). Per tant, el resultat és espectacular. Hi inclou relats de tota mena i es remarquen de manera especial els que els especialistes en novel·les de misteri denominen d’“espai tancat”, o sigui, un assassinat en una habitació tancada sense traces de cap mena d’haver estat forçada ni res. El llibre és un festival d’homenatge a Holmes.

Sir Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859 - Crowborough, 1930), amb Holmes, situa el lector al mateix nivell que l’esforçat i devot doctor Watson: el d’espectador passiu i fascinat. Conan Doyle diu al lector: seu, llegeix, espera i et quedaràs bocabadat amb el resultat. És a dir, a diferència d’altres grans autors del misteri -com la mateixa Agatha Christie- Conan Doyle no permet fer gaires elucubracions al lector, perquè tot conflueix en un recorregut que només Holmes sap i cap a un final amb sorpresa que mai no hauria pogut suposar-se. No cal dir que aquesta línia té moltíssims admiradors i Conan Doyle l’ofereix admirablement. Demana un lector passiu fascinat, repetim, en una relació, diguem-ne, cordialment sadomasoquista encarnada a la perfecció pel doctor Watson i, en un altre paper, per les forces policials, sovint ridiculitzades (tot i que perdonades benevolentment) i menystingudes. Holmes és el rei absolut, que resol els seus casos basant-se en el mètode deductiu que, donada l’època de les aventures, és el més eficient, ja que ens trobem en un moment històric sense ajuts tècnics remarcables.

Caure rodó

Aquests relats, per cert, contenen la famosa història del retorn de Sherlock Holmes del regne dels difunts en una escena gairebé bíblica en què s’apareix de sobte a Watson, que el creia mort, com tothom, després de la seva darrera batalla amb el malvat Moriarty. El doctor, incapaç de suportar-ho, “per primer i últim cop a la vida” perd el sentit i cau rodó a terra. Coses de l’amor. Cal comentar, perquè no sigui dit, que no desvelem res perquè precisament aquest és un dels seus grans valors: deu ser dels primers casos en la literatura de consum popular (o el primer, directament) en què un autor, superat per la fama del personatge i interessat a canviar de registre, decideix matar-lo, fer-lo morir, però no pot sortir-se’n perquè la demanda popular l’hi impedeix.

Una demostració clara i nítida, i primerenca, que la confecció d’una novel·la no implica tenir-ne la propietat absoluta. És un contracte a dos, entre l’autor i el lector. I cal acceptar-lo. Cal posar-s’hi bé. I per la biografia d’Arthur Conan Doyle, ens adonem que Holmes, al cap i a la fi, no li va impedir, per exemple, dedicar-se a la política ni escriure tota mena de novel·les, històriques, de ciència-ficció i fins i tot d’espiritisme.