Crítica
DAMIÀ ALOU

Realitat i ficció de la Nova York literària

'Nova York és una finestra sense cortines' de Paolo Cognetti. Navona. Tr. Anna Carreras. 182 pàg. / 15 €

Realitat i ficció de la Nova York literària / MARC ROVIRA Zoom

Si la gran novel·la del XIX té com a centre del món París i Londres (jo diria que una meitat per a cadascuna, i un centre on se solapen Balzac i Dickens), la Gran Ciutat literària del segle XX és Nova York. Des de l’èpica militant de Walt Whitman fins a la comèdia destructora d’ American psycho, tothom que vol tenir presència a les lletres americanes ha de fer la seva novel·la novaiorquesa, es digui Teju Cole o Jonathan Lethem, i, si és possible, l’ha de convertir en la Gran Novel·la Americana. Comercialment no falla mai, perquè coneixem millor Manhattan (o el coneixíem quan Woody Allen hi rodava) que Nou Barris, sobretot per aquella tonteria cosmopolita que tant agrada als artistes.

De Paolo Cognetti, conegut sobretot per Les vuit muntanyes, que va ser un gran èxit de vendes i crítica a tot Europa, Navona ens presenta ara aquest Nova York és una finestra sense cortines, una visió literària, personal i -moderadament- sentimental de la ciutat tal com ell la va viure, un llibre publicat en italià el 2010. Cognetti, documentalista a més d’escriptor, va filmar una sèrie de documentals sobre literatura nord-americana a principis de la dècada passada, i aquest llibre és fruit d’aquestes i altres estades i de les converses amb alguns dels autors més interessants del moment. És a dir, es tracta d’un llibre sobre la ciutat o, més ben dit, sobre diversos barris i sobre els escriptors que viuen en aquests barris, zones de Queens, Brooklyn, Manhattan. No és una guia, tot i que de vegades ho sembli. Tampoc és un llibre de viatges, tot i que sigui el llibre de qualcú que ha viatjat. És el llibre d’una persona fascinada amb la ciutat i amb la representació de la ciutat, i que té prou gràcia i lucidesa per encomanar-mos el misteri, el pols, part de la història de Gotham (i per què es diu així, entre altres coses). És la Nova York de Whitman, Ginsberg, Capote, Melville, Grace Paley, Salinger, Scott Fitzgerald, Miller i Lou Reed. Però, sobretot -per a mi-, la d’un personatge tan esquiu i fascinant com Rick Moody, autor de l’extraordinària La tempesta de gel, de qui Cognetti ens fa un retrat que ens recorda molt els seus personatges i ens reprodueix la seva resposta a la pregunta de la Paris Review de què vol dir ser escriptor americà. La resposta de Moody és llarga, esforçada, d’una serenor gèlida: una explicació de per què l’aspiració és màxima, el triomf aclaparador i la derrota inexorable. És una aposta al tot o res, i el llibre de Cognetti és la crònica d’algú que entén i admira tots els que han acceptat aquesta aposta.