Hi fa olor de vi vessat i de pa fregat amb all; s’hi senten les martellades dels manyans i la ferum de la vaqueria, mentre els carboners alcen núvols de pols negra i escridassen nens que corren esperitats. I en les vides dels treballadors i els desheretats de la gran ciutat qualsevol excusa és bona per a la festassa, amb alcohol barat i misèria material i moral. A la novel·la de Juli Vallmitjana De la ciutat vella (1907) s’hi senten les campanes dels convents de Barcelona, en un barri condemnat -que és tal vegada el personatge principal del relat- que va desaparèixer pocs anys després per l’obertura de la Via Laietana. És un text arrelat en la tradició costumista del vuit-cents, però que incorpora una voluntat deutora del naturalisme i, encara, una disposició moral de ressò modernista en la peripècia del protagonista, en Fermí. Som davant d’un costumisme tràgic però emancipador d’un Émile Zola català, que vol retratar “la misèria a recer d’un medi que la permet i la promou”.

Dit això, són moltes les diferències entre aquest text, el tercer llibre de l’autor però tot just la seva primera novel·la, i Thérèse Raquin, que també va ser la novel·la de debut d’Émile Zola. La principal és la sensació que Vallmitjana escriu des d’una realitat allunyada de la que recrea. Fill d’argenters de Gràcia, nebot de grans escultors, no forma part de la pobresa urbana que explica als llibres; ha viscut la bohèmia i hi ha compartit taula, però la mirada cap als obrers i els pobres ens sembla tenyida de classisme i condescendència, i sovint té ressons de safari antropològic. Els obrers de la foneria són anodins personatges foscos i egoistes. Els comerciants, hipòcrites malcarats. Els miserables viuen per beure i semblen incapaços d’estimar. Tots viuen i moren sense cap motiu.

Un amor impossible i malvat

L’argument, una història d’amor impossible entre en Fermí, el fill d’un patètic comerciant, ben establert, i la Laieta, poc més que una meucota de barri, de família misèrrima, perfila la tragèdia, però només arriba a fregar el melodrama. Els miserables de la ciutat, exemplificats en la família de la Laieta, maquinen sense cap escrúpol plans immorals, com el d’enganyar en Fermí per fer-lo casar. I ell, burro com és, genera poca empatia, tot i els intents de Vallmitjana de convertir-lo en un personatge evolutiu.

Però, de fet, cap personatge sobresurt del clixé, ni tan sols els protagonistes. Ho justifica Enric Casasses al pròleg quan diu que Vallmitjana “no vol explicar la vida d’un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons”, i que per això l’estructura de la novel·la li molesta. Els quadres satírics que s’hi van enfilant -la revetlla de Sant Joan, una festa de disfresses, la discussió en una barberia- posen en escena personatges que repliquen els quadres de Conrad Roure, Emili Vilanova o Robert Robert, a la frontera de la xarlotada. Entre escenes, però, ensopeguem amb digressions sobre la injustícia social o la natura superior de l’art, que desmaneguen el ritme vibrant que imprimeix Vallmitjana, amb diàlegs àgils i palpitants -s’hi anuncia l’exitós dramaturg-. En aquestes escenes, la ciutat vella és més que un escenari. Hi veiem les muralles, anem cap al Raval, al cementiri, o ens arribem al passeig del parc, on les parelles s’estarrufen sota els plataners.

Tot i la intenció de Vallmitjana, cal insistir que és molt notable la diferència entre De la ciutat vella i les novel·les modernistes d’herois que s’oposen al medi. Notem la distància entre en Fermí i la Mila, protagonista de Solitud (1905) de Víctor Català. O la que hi ha amb el que feien en aquells mateixos anys alguns autors amb interessos similars als de Vallmitjana, com Upton Sinclair ( La jungla, 1906) o Jack London ( Gente del abismo, 1903). Potser una segona part anunciada al final i mai no escrita hauria completat l’arc del protagonista. És cert, però, que en Fermí reapareixerà tres anys més tard a la part final d’una altra novel·la de Vallmitjana, La Xava, de tons i personatges molt similars. I alguns dels temes encetats en aquestes dues obres els trobem més endavant a la seva gran novel·la Albi (1931), escrita poc abans de la seva mort. Quan aquella Barcelona i totes aquelles veus ja s’havien apagat per sempre.