EL LLIBRE DE LA SETMANA

Història d’un heroi banal

'Jo soc aquell que va matar Franco' de Joan-Lluís Lluís. Proa. 256 pàg. / 20 €

Història 
 D’un heroi banal Zoom

Agustí Vilamat, el protagonista de la novel·la de Joan-Lluís Lluís, neix a Solsona el 1916. Ja de ben petit demostra que té molt bon ull per a la llengua. Un ull, només: l’esquerre. L’altre, el dret, l’ha perdut en un accident fortuït, a l’edat de cinc anys. Tot i que no en té cap responsabilitat, durant molt de temps el nen viurà “persuadit de deure la seva monstruositat física a un càstig merescut”. Anys a venir, quan forma part del maquis Trinxeria, també perdrà el dit anular de la mà dreta en un avatar de guerrilla més previsible. I encara té una altra ferida de guerra: l’espatlla dreta baldada. És gairebé l’home esmitjat, per tant, amb tot el costat esquerre que no s’acaba d’avenir a fer la feina, també, del costat dret (i la referència calviniana no és gratuïta: l’obra hi fa pensar...).

En aquestes primeres pàgines sembla com si el narrador, el mateix Agustí, s’adrecés a una persona molt jove que comença a entendre les coses, i l’hi anés explicant tot, a poc a poc, didàcticament. Els capítols són curts, i cada un d’ells té un títol que és una frase que trobarem en el text. Les frases són breus, netes, precises. El relat té llum: els personatges encara no han conegut la sevícia de la guerra. Com aquell memorable notari solsoní que cada setmana regala al brivall borni la revista La Mainada, cosa que determinarà la seva vocació de lector i corrector: “Tot el que tenia a veure amb la llengua catalana escrita em semblava fascinant”. Com a corrector, Vilamat treballarà per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i per a una editorial. I, uns quants anys després, ensenyarà català a uns maquisards del Vallespir, que l’entenen però que el fan servir molt poc, i, si de cas, sempre empeltat en l’esquelet de la gramàtica francesa. Aquí, el protagonista ja ha extraviat el seu Fabra i un plec de fulls en què havia començat a redactar, ell mateix, un diccionari de sinònims que volia dedicar al seu amor, Eugènia, morta a Argelers. La novel·la ret un bell homenatge a l’eminent lingüista barceloní, al seu diccionari -“l’obra mestra de Fabra”, com en va dir Sagarra-, i també a tots aquells catalans nascuts a França que es van resistir a perdre la parla i la identitat. Hi ha molts passatges en els quals Lluís se serveix del protagonista i el seu cercle d’iniciats per referir-nos, amb el concurs de la ficció, la seva pròpia circumstància. I algunes escenes magnífiques, com la del xicot que compon una poesia en català i demana al seu mestre que l’hi corregeixi.

El títol remet al cèlebre vers marquià. Una ucronia en tota regla: l’autor s’empesca que les tropes franquistes desborden la frontera espanyola per combatre, al costat d’Alemanya i Itàlia, contra els aliats. Durant uns quants anys, doncs, el sud francès patirà una cruenta invasió franquista. Uns dies en què Vilamat tresca per aquell país, després d’haver passat un temps terrible al camp de refugiats d’Argelers. Aquí els capítols continuen sent breus i se segueix el mateix recurs per titular-los. El relat, però, es torna força més insuls, apressat, com si l’autor tingués la necessitat de fer via i enllestir aviat. Pel que fa al personatge, és com si Agustí hagués perdut la condició d’individu (la recuperarà al final, amb el desenllaç catàrtic, cara a cara amb Franco, i en l’entrevista posterior amb Tarradellas) per integrar-se en l’anonimat de la seva cèl·lula del maquis i, posteriorment, en la de l’Exèrcit Lliure de Catalunya. Sobreviu entre dos focs, l’espanyol i el francès, i tots dos volen anorrear-lo: “No sabíem que era possible perdre dues vegades la mateixa guerra”.

“La meva família de veritat la formen dos vells i un mort”. Aquest últim és l’Esteve, el jove amb qui combat al maquis, home d’acció, a diferència d’ell. Els primers, en Mateu i la Caterina, pagesos del Vallespir, que acolliran els dos amics durant una temporada. El millor de la novel·la és quan l’autor se centra en les figures i deixa a banda el paisatge (pseudohistòric). Té molt més interès l’Agustí corrector que l’Agustí milicià. L’estil és eficaç, i sobretot hi destacaria la fidelíssima reproducció del català rossellonès que gasten molts dels personatges.