Diu el tòpic que les novel·les a partir de les quals s’han fet grans pel·lícules no valen res. No estic segur que La princesa promesa, que el 1987 va passar sense pena ni glòria pels cinemes, però que amb el temps es va convertir en un títol de culte, sigui una gran pel·lícula. És, això sí, una pel·lícula estimada per molts cinèfils. Llegir la novel·la en què es va basar, per tant, comporta un cert perill. Qui se la vulgui jugar pot fer-ho ara gràcies a una edició molt completa que n’ha fet Àtic dels Llibres, amb dos pròlegs commemoratius, un epíleg i una breu continuació curiosa però supèrflua.

Que l’autor del llibre, del 1973, sigui William Goldman és una garantia. Primer perquè va ser qui en va fer l’adaptació per al cinema. I segon perquè és un dels guionistes més solvents (Dos homes i un destí, Tots els homes del president, Marathon man...) del Hollywood de l’últim mig segle. (També és l’autor d’ Adventures in the Screen Trade, un llibre entretingudíssim sobre les interioritats de la indústria.) Val la pena llegir la novel·la? Si us agrada la pel·lícula, rotundament sí. Si no l’heu vista, suposo que també.

La fidelitat a l’hora de fer l’adaptació cinematogràfica va ser total. Això vol dir que els lectors trobaran a la novel·la els mateixos materials argumentals -amors veritables, aventures, combats d’esgrima, gegants, persecucions, tortures, jocs d’enginy, monstres i miracles-, el mateix esperit enjogassat i la mateixa concepció èpica de l’alegria. Igual que la pel·lícula, la novel·la té la virtut de saber ser romàntica amb sinceritat però també amb autoironia. Enèrgica d’una manera desenfadada i jovial, fins i tot les escenes cruels i els personatges malvats acaben resultant entranyables. La tropa de protagonistes -l’heroi Westley, la princesa Buttercup, el gegant Fezzik i l’espadatxí Íñigo Montoya- són tan poc complexos com adorables.

La princesa promesa és una rondalla moderadament postmoderna. Dic moderadament perquè no fa una relectura subversiva -ni tan sols insolent- de la tradició i perquè les picades d’ullet en forma d’anacronisme, l’estructura d’història dins la història i les interrupcions metaliteràries de l’autor-personatge són fetes amb cautela. Goldman volia fer un relat a la manera clàssica i popular, i va fer-lo. Alguns elements descartats per a la pel·lícula -els problemes familiars de l’autor-personatge- hi aporten unes gotes de cinisme, però són decoratives. La semblança més evident entre la novel·la i la pel·lícula és que totes dues es fan estimar, per dir-ho amb una cursileria d’infantesa recobrada.