Reyes de Alejandría, la novel·la més recent del també poeta, dietarista i assagista José Carlos Llop (Palma, 1956), no és exactament una novel·la. O, com a mínim, no ho és a la manera clàssica: no s’hi conta una història -no hi ha una trama argumental definida, que es desenvolupa i avança fins a arribar a un cert desenllaç- ni tampoc hi ha una galeria més o menys populosa de personatges que, amb els seus conflictes, neguits, passions, dilemes i idees, permeten al lector emmirallar-s’hi, ja sigui des de la diferència o des de la semblança.

El que hi ha sobretot és una veu narradora ondulant que, des d’un present elusiu i bromós, es llança en vertigen per les muntanyes russes de la memòria amb la intenció de recuperar els seus anys incandescents de joventut -uns anys que coincideixen amb els convulsos finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat- i de reconstruir els dos escenaris principals -les ciutats de Palma i de Barcelona- en què va esdevenir-se la seva època formativa.

La manera com aquesta veu narradora recupera o reconstrueix -o imagina des de la nostàlgia- el passat perdut és convocant, sovint només de rampellada -com llumins que s’encenen i s’apaguen dins la fosca- tot un enfilall de presències, referents, escenes, idees i moments que, tots junts i en desordre (i a vegades també en contradicció), en van configurar l’educació sentimental. Ho diu ell mateix a les últimes pàgines: davant la pèrdua i els estralls que provoca el pas del temps, “no hay más salvavidas que la escritura de la memoria, entre la impresión y el fogonazo en la niebla ”.

Tenint en compte l’estil suggestiu i evocador, amb ressonàncies de salmòdia, que fa servir la veu narradora, i tenint en compte també que el llibre és ple de les obres i els escriptors -Pound, Eliot, Pavese, Gil de Biedma i Ferrater-, de les cançons -Dylan, Cohen, Pau Riba i Jaume Sisa-, dels gestos i les actituds -la ràbia contra els falangistes i el menyspreu pels veterans comunistes- i de les situacions -les corredisses davant dels grisos, la mística de l’haixix, la llibertat del sexe, la devastació de l’heroïna- que van marcar la generació que estava en la vintena quan va morir Franco, es pot dir que Reyes de Alejandría també funciona com un autoretrat generacional entre poètic i assagístic.

Tal com és habitual en l’obra de Llop, tant el to i el ritme, elegantment recitatius, com la passió culturalista -tot és sempre literatura-, donen al conjunt de la novel·la un aire de fantasmagoria exuberant. Que hipnotitza.