BarcelonaXavier Bosch (Barcelona, 1967) entén la ficció com una via per trencar silencis. Després de posar el focus en els lligams de parella i d'amistat amb Algú com tu (2015), Nosaltres dos (2017) i Paraules que tu entendràs (2019), ara l'escriptor i articulista de l'ARA fusiona aquell interès per la intimitat –que li ha reportat un gran èxit de lectors, amb més de 160.000 exemplars venuts– amb un altre àmbit que coneix bé, el periodisme. A La dona de la seva vida (Columna / Destino) Bosch imagina una família que acaba de perdre la mare. El pare, ancià, queda a cura del Joel, el fill gran, perquè el mitjà i la petita estan disgregats pel món. Obsedit en destapar casos de nens robats a Catalunya, el Joel s'embrancarà en una investigació periodística que posarà en risc la seva vida personal i l'abocarà al dilema entre trobar la veritat i evitar el dolor del seu voltant. Ens trobem davant una de les grans apostes de Sant Jordi, que surt amb 30.000 exemplars en català i 5.000 en castellà.

El periodisme es converteix en el motor central de la història després de tres novel·les centrades en l'amor i la intimitat. Per què aquest canvi?

— Perquè quan la justícia fa aigües, ens queda el periodisme. Davant aquestes veritats amagades, aquests paraigües de silenci que s’ha fet amb determinats temes, quan ha fallat tot ens queda el consol d’explicar les coses. En aquest cas ho faig a través de la ficció i d’un periodista que fa un documental per relatar la barrabassada que ha passat durant tants i tants anys.

Aquesta barrabassada és una trama complexa sobre nadons robats que va tenir lloc fins al 1999, quan es va abolir el part anònim o secret a l'estat espanyol. Com va anar a parar a aquest tema?

— Quan presentava i dirigia l’Àgora a TV3 vam dedicar-hi un programa, que es va dir Qui ha robat el meu fill? Vam portar l’advocat que va denunciar 200 casos a la Fiscalia espanyola i a la directora de SOS Bebès Robats. També vam enregistrar entrevistes testimonials a sis persones que els havien robat la germana o el fill, i a persones adoptades que amb els anys han descobert que els seus pares els van robar. Cada cas és una vida enganyada. No és la que els toca viure. En cap moment de la seva vida poden deixar de pensar en això. El dia que vaig fer el programa, era l’any 2011 o 2012, vaig tornar a casa colpit. Al cap d’uns anys, quan necessitava anar al calaix per rescatar una idea, vaig pensar: si allò a mi em va posar la pell de gallina, potser puc aconseguir acostar aquesta veritat al lector a través de la ficció.

Han passat gairebé 10 anys des d'aleshores. Com s'ha gestionat socialment aquesta problemàtica?

— Quan va sortir el cas de la monja sor María va haver-hi rebombori mediàtic, i se la va perseguir com si fos un cas aïllat. Però no estem parlant d’això. Era una trama de tota la Península, molt sofisticada i amb què molta gent va fer molts calers. A moltes famílies els van dir que havia mort el seu fill o filla i l’havien venut a una altra família de l’Estat. El que em sorprèn és que l’omertà sigui tan perfecta. També que ningú se n’hagi anat de la boca, ni que sigui per remordiments de consciència, i hagi explicat el cas. Estem parlant de crims de lesa humanitat, perquè un robatori d’un bebè és un segrest perpetu, de per vida. Però la Fiscalia espanyola, que ha estat per tantes altres causes, mira cap a una altra banda. No s’ha fet cas de les recomanacions que fa set anys va fer la Unió Europea, ni s’ha demanat disculpes, ni s’ha creat un banc d’ADN per mirar de buscar els enllaços entre les famílies disgregades pels robatoris. No s’ha fet res. Els mitjans vam seguir-ho, TV3 va fer dos documentals fantàstics de la Montserrat Armengou i el Ricard Belis, però ens vam quedar amb la persecució de la monja i para de comptar.

A la novel·la, el periodisme serveix per combatre la prescripció dels casos i el fet que, judicialment, no tinguin recorregut.

— El doctor Eduardo Vela tenia una clínica privada al passeig de La Habana de Madrid on es dedicava a això a l’engròs. Fins i tot la revista Interviú va fer una fotografia a la nevera de la seva clínica amb un nadó mort, congelat, per ensenyar a les famílies i fer-los creure que el seu fill havia mort. Ell finalment va anar a judici perquè Inés Madrigal el va denunciar. Van fer un judici quan ell tenia 85 anys i s’havia enriquit amb aquest tema. La justícia va dir que sí, que va cometre els tres delictes dels quals se l’acusa, però el tema ha prescrit. Un crim de lesa humanitat, tal com diu l’ONU, no prescriu. A Espanya la justícia fa que prescriguin coses que no haurien de prescriure. És gravíssim, és un escàndol judicial.

Mentre el Joel investiga els casos topa amb les dificultats de les víctimes per tirar endavant.

— Ho gestionen com poden, però malament. Són persones que quan tenen 20, 40 o 55 anys els diuen que tota la seva vida és mentida. És impossible de gestionar. Tot el que has viscut no et pertocava viure-ho, tota la gent que has estimat pel vincle familiar no era la teva família. T’han enganyat de dalt a baix. En el millor dels casos t’han dit que ets adoptat, però és que eres robat. T’han arrencat de la teva mare per força. No se m’acut una pena pitjor que et robin un fill, més enllà que se’t mori. Tothom tira endavant, viu, fa el que pot, però no hi ha un sol dia de la teva vida que no revisquis el teu drama.

De totes les seves novel·les, aquesta és la que dona més pes a la infantesa. Per què?

— Amb un germà, la pàtria comuna que compartim és la infantesa. Després pots tenir una parella i li pots explicar com era allò que vivies, però l’única persona que et pot entendre de debò perquè també ho va viure és el germà. Tinc una sola filla, ella no tindrà germans. Jo he tingut un sol germà. A la meva mare se li va morir un bebè poc abans de néixer. Potser a casa hauríem estat tres, jo hauria estat el del mig i no el petit. Tot això m’ha fet reflexionar sobre aquest període tan intens que ens marca decisivament en el camí que prenem després.

La mort de la Maria, la mare de la família, és el detonant per encetar la història. Per què era important que aquest personatge no fos viu al llibre?

— Al capdavall m’adono que a les meves novel·les surten molts homes vidus i moltes mares mortes. El meu pare es va quedar vidu amb 50 anys, la meva mare es va morir amb 46. Suposo que a l’hora d’escriure allibero els fantasmes que porto dins. En aquest cas la meva família no té res a veure amb els Estrada, però l’enterrament de la mare, que és on comença la novel·la, és un dia que no s’oblida. El tinc encara molt present en el meu cas. Saps el valor de cada abraçada, de cada comentari.

L'enterrament també marca l'inici del declivi familiar, que la mare ja havia pronosticat que passaria.

— Em donava joc sobretot per aquest esfondrament quan cau el pal de paller. La meva àvia ho deia sempre: quan jo no hi sigui, què passarà amb els germans i amb els nets? Els escriptors construïm la família a poc a poc, sense pressa, gaudint-ne, presentant els personatges, els seus desitjos i contradiccions, per després desmuntar-la. Com a autor necessito saber què passarà en la història i com acabarà cadascun dels personatges. En aquest sentit em convenia que la Maria morís a l’inici i el Saül quedés vidu, depenent de l’únic fill que viu a Barcelona.

Com definiria el retrat que fa de la família al llibre?

— Una família és un regal i una prova de resistència a la vegada. La meva filla té 14 anys, i durant tot aquest temps hem estat cuidant-la, portant-la on necessita anar, pendents de la seva alimentació, el vestir, els seus estats d’ànim. Quan som petits no ens adonem de tot el que arriben a fer per nosaltres. En aquest sentit és un regal. Però alhora hi ha tanta tensió, tantes hores de convivència, que la família és una prova de resistència. 

La recerca de la veritat és omnipresent en gran part de les seves obres. Aquí, el Joel fa una investigació professional però que capgirarà la seva vida personal.

— Com a periodista m'adono que, de vegades, voler saber la veritat et pot arribar a castigar. És un deure que tens amb la societat, però que personalment i professionalment no et fa cap bé i se’t pot girar en contra. Pots viure d’una manera més angoixada, menys feliç. La dona de la seva vida és un Se sabrà tot de la família. I en aquest context sorgeix el dilema: ¿val la pena que ens ho preguntem tot, sabent que hi ha respostes que ens poden ferir? ¿Ser el periodista Robin Hood que s’ho juga tot a una carta surt a compte? No ho sé.

El Joel és un periodista tot terreny, disposat a arriscar-ho tot, que treballa en solitari i no està venut a ningú. ¿És una idealització de la professió?

— El Joel treballa per ell, no vol amos ni productors, se la juga sol. Segurament en el protagonista heroi hi ha una certa idealització de l’ofici de periodista. Però m’agrada la gent que se la juga, encara que perdi. 

Més enllà de la ficció, ¿creu que actualment el periodisme funciona com una eina per suplir els buits que deixa la justícia?

— Em fa l’efecte que sí, que treballem en paral·lel amb la justícia i que a vegades hi ha coses que ells no fan i que el periodisme sí. Les xarxes socials ens empenyen a no silenciar res, perquè si no semblem massa còmodes amb el poder. Si teníem la temptació de deixar de fer la nostra feina, les xarxes i la ciutadania ens han portat a continuar complint amb el compromís implícit que tenim amb la societat, que és explicar les coses que passen.