BarcelonaL'escriptor Marc Pastor (Barcelona, 1977) ha fet dels jocs literaris, la hibridació de gèneres i les històries d'acció la seva marca de la casa. A Riu de safirs (Edicions 62), els seus lectors més fidels hi trobaran una nova narració plena dels trets característics de la seva literatura. I els nous hi descobriran un western ambientat a Madagascar i amanit amb tocs fantàstics i de ciència-ficció. La vuitena novel·la de Pastor és protagonitzada per un policia malgaix que intenta posar pau entre clans a les mines de safirs del país mentre una dona misteriosa, l'Esmeralda, li complica la vida.

La novel·la s'ambienta a Madagascar, on vas adoptar el teu fill. Per què vas escollir aquest escenari?

— M’agrada agafar escenaris sense limitar-me a un àmbit local, perquè en realitat el meu pressupost és il·limitat. Fins ara, els escenaris exòtics que havia utilitzat no els havia visitat. En aquest cas vaig tenir la sort de passar tres mesos a Madagascar, tot i que no he deixat de tenir la síndrome del turista impostor. Soc un home blanc europeu, l’experiència que hi vaig poder tenir és infinitament llunyana a la de qualsevol persona nativa.  

Quines contradiccions t’ha portat aquest fet a l'hora d'escriure?

— Reflecteixo una realitat molt concreta, la de la ciutat d'Ilakaka, i partint de la base que és ficció. D’entrada no volia donar la imatge que Madagascar és un país ple de violència, però després vaig pensar que quan havia escrit sobre Barcelona, els personatges també eren una colla de miserables. Totes les novel·les tenen grisos i, per tant, havia d’atacar aquest pont de paternalisme. Al final, els que queden malament no són els malgaixos, sinó els que se n’aprofiten. A Madagascar encara hi ha un colonialisme molt bèstia que esclafa la gent i impedeix que puguin créixer com a país. Els xinesos van perforar-ho tot i van endur-se'n els safirs. La gent ha quedat penjada en el no-res, en la misèria més extrema. 

Han passat vuit anys des que hi vas anar. Ha estat un llibre difícil?

— El problema era l’enfocament, no trobava el narrador. Sabia que volia explicar una història de violència a Madagascar, un western, però no tenia ni idea de com fer-ho, precisament per aquesta visió d’home blanc. Si ho feia com a narrador omniscient seguia amb una espècie de colonialisme cultural i m’aprofitava de la meva posició de privilegi. Perquè fos natural, necessitava que la narració fos en la veu d’un malgaix que parla a una dona occidental. Era la manera de salvar la part més cultural de la història i de mantenir el misteri respecte a l’Esmeralda, una dona misteriosa amb un do. 

El protagonista és policia, un tret habitual a les teves novel·les. Què t'atrau literàriament dels cossos policials?

— A cada novel·la agafo gèneres diferents i uneixo elements molt dispars, com la mitologia artúrica i les mines de Madagascar aquí. Necessito un lloc on sentir-me segur, un coixí de seguretat, i en aquest cas és la tasca policial. El protagonista acaba sent policia sense voler-ho, una mica com jo, que vaig entrar als Mossos de rebot. Tota l’estona s’està enfrontant al dilema entre mirar cap a una altra banda o plantar cara a la violència. Acaba apostant pel seu deure i, paradoxalment, això l’acaba corrompent. 

A través de l’Esmeralda introdueixes el gènere fantàstic i la idea que una mort salva una vida.

— És una de les regles que vaig crear el 2010, quan vaig començar a escriure sobre viatges en el temps. Al final, a les meves novel·les tots els protagonistes estan intentant trencar-les. És una espècie de lluita contra el destí. L’Esmeralda sembla una cosa i n’acaba sent una altra. No vull fer espòilers, però està connectada amb les altres novel·les a través de la maternitat, que ara és el gran tema de la literatura catalana. La paternitat també ha transformat la meva literatura, passa que jo ho toco a la meva manera, amb tiroteigs al desert.

Per què has fet un western literari?

— Sempre m’etiqueten com un escriptor de novel·la negra i ho entenc, perquè té prestigi i ven molt, però soc un escriptor de westerns. La mala dona (La Magrana, 2008) ho era, Bioko (Amsterdam, 2013) també i en aquesta és encara més explícit. Les meves novel·les són molt físiques, podries fer la ruta literària perquè tot el que hi esmento existeix. I quan vaig arribar a Ilakaka em vaig trobar amb una ciutat de l’oest, semblava el 1880 a Alabama. No podia escriure una altra cosa que no fos un western, que a més m’apassionen des de petit. Les pel·lícules de John Wayne, Gary Cooper, em van quedar a dintre i ara ho he hagut de treure. 

Tens un estil molt cinematogràfic i a la faixa del llibre hi diu: “No miris Netflix. Llegeix Marc Pastor”. Et sap greu no haver tingut més projectes audiovisuals relacionats amb els teus llibres?

— El 2013, a Sitges, els germans Pastor em van dir que feia pel·lícules molt cares. Abans tenia moltes ganes que m’adaptessin i ara també, però no em preocupa. Vull competir amb Netflix, però no fent sèries, sinó aconseguint que algú agafi un llibre meu en comptes d’engegar la tele. Agafant trucs i tàctiques pròpies de l’audiovisual vull atrapar el lector, que vulgui passar al capítol següent i no pugui deixar la novel·la.

Dediques la novel·la a l'escriptor Vicenç Pagès Jordà (1963-2022). Quina relació teníeu?

— Dinàvem plegats sovint i hi vam començar a incorporar altres autors com l’Adrià Pujol, el Borja Bagunyà, el Jordi Puntí... Parlàvem de llibres, de pel·lícules, de sèries. Ara penso que era una relació egoista, perquè ell era un tòtem molt generós i cada vegada que parlàvem jo m’ho emportava tot. Tinc la sensació que sempre que conversàvem jo en sortia beneficiat. Era un amic i un mestre, el trobo a faltar.