Pol Guasch: "En la història del suïcidi del meu pare no hi ha cap morbo ni tragèdia"

Barcelona"Puc tornar a viure amb tu els anys que no vam compartir?", es demana el narrador de Relíquia, tercer llibre que Pol Guasch (Tarragona, 1997) publica a Anagrama. Per primera vegada en la seva trajectòria, narrador i autor coincideixen, i és el mateix Pol qui planteja aquesta pregunta, adreçada al seu pare. Relíquia comença amb l'impacte del seu suïcidi, el 13 de gener del 2013, quan només tenia 44 anys, i a partir d'aquí és el fill qui prova de comprendre una acció que va marcar un abans i un després en la seva família. És la primera vegada que l'autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024) aborda públicament un assumpte privat tan complex i delicat, però se'n surt gràcies al poder transformador que a vegades té la bona literatura.

Comences Relíquia escrivint: "Hauria agraït una nota". La nota que hauries agraït és la del comiat del teu pare. Va ser aquest l'inici real del llibre?

— Sí. Recordo que el vaig començar el Nadal del 2022. Vaig anar a passar uns dies a casa la mare, la mateixa casa on vaig créixer amb els meus germans, a Tarragona. De sobte, un vespre, després de sopar o del que fos, em vaig posar a escriure i em va sortir això. Era un moment en què estava mig acabant Ofert a les mans, el paradís crema i vaig escriure dos paràgrafs, gairebé com si fos una entrada de dietari. No vaig calcular res, però vaig escriure'ls molt a prop del desè aniversari de la seva mort.

Més endavant llegim que hi ha tres o quatre temes sobre els quals no parles mai. Un ha estat el de la pèrdua del teu pare.

— Públicament, no ho havia tocat mai, almenys de forma explícita, encara de forma implícita sí, perquè crec que Relíquia és un llibre que em serveix per comprendre o per posar llum a algunes de les qüestions de llibres anteriors, com ara la família, l'absència paterna o la relació complicada amb l'herència.

Aquesta "absència paterna" va acabar amb un suïcidi. Abans de començar Relíquia no t'havies plantejat escriure res sobre el teu pare?

— És una sort que no ho fes, perquè en aquells moments hauria estat un llibre només sobre la meva història. Vaig començar-lo deu anys després de la seva mort sense planificar-ho. A casa, el suïcidi del pare no ha estat mai un tabú ni un secret. De fet, vam viure d'una manera molt directa els anys de la malaltia, amb tot el que implicava, i finalment la seva mort. Ell no estava soterrat en la memòria familiar, de tal manera que quan em vaig posar a escriure Relíquia no va ser per passar comptes ni per il·luminar una persona que s'havia retirat de la meva vida.

Quina va ser la intenció, llavors?

— La voluntat de viure per primera vegada tot el que va ocórrer en un relat complet. Mai vam saber quina malaltia mental tenia el pare, però va patir molt. El suïcidi i el que va venir després ho vam viure de forma desarticulada, no hi podíem donar una forma. Annie Ernaux diu, i hi estic molt d'acord, que ella viu realment les coses quan les escriu. És per tot això que Relíquia no és un llibre escrit des de la necessitat de fer un dol o de girar full, sinó que és un llibre de comprensió.

Hi ha un passatge cap al final del llibre en què parles de totes les possibilitats que poden portar algú a suïcidar-se. Per escriure aquest fragment cites un article extens que el teu pare havia escrit, quan era funcionari de presons.

— Durant molt de temps no vaig saber que aquest text existia. El vaig descobrir buscant el nom del pare a internet. Pensava que no sortiria res i em vaig trobar això. Ho va publicar la revista de la presó, o el col·legi d'advocats, perquè ell, com a advocat que va ser, havia estat col·legiat.

Menciones un clàssic en els estudis sobre el suïcidi, Émile Durkheim, que parlava del suïcida com a víctima de les condicions socials. També Sigmund Freud, que veu el suïcida com a víctima d'ell mateix, i la psiquiatria clàssica, per a qui el suïcida és víctima d'una malaltia. "És com si m'oferissis les eines per entendre que, qui es mata, pot matar-se per entendre", escrius.

— Hi ha una mirada sociològica sobre el suïcidi, que és la preeminent avui en dia, que relaciona el malestar del capitalisme i del sistema socioeconòmic amb la malaltia mental i amb el suïcidi. Aquesta lectura explica una part d'aquestes morts, però crec que oblida un detall que existeix des que existim tots nosaltres, i és aquest malestar que tenen certes persones amb la vida, o aquesta sensació de soledat extrema que sentia el meu pare, la seva mirada profundament melancòlica, la sensació que el passat sempre el perseguia i que mai no podria passar comptes amb el que havia ocorregut. Els esdeveniments pesaven damunt seu sense una explicació gaire clara de per què era així.

El llibre orbita al voltant de les implicacions del seu malestar, al mateix temps que apareixen un seguit d'escriptors que van prendre la mateixa decisió radical que ell, com ara John Kennedy Toole, Sylvia Plath, David Foster Wallace i Anne Sexton.

— Comprendre i resoldre el suïcidi en un únic relat em sembla un error. Acostar-se al suïcidi a través de la literatura, que en si és misteriosa i inexacta, mai totalitària, ens pot donar més respostes de les que pensem.

La seva etapa més difícil va començar quan tenia 40 anys, oi?

— Sí. Vaig intentar trobar el moment original de la transformació, de quan el pare va començar a ser una persona diferent i la vida se li va començar a fer extremadament difícil. Hi ha moments clau, com ara la mort del seu pare i la de la seva mare, però alhora crec que hi ha d'haver alguna cosa que li va passar durant els anys d'infantesa. Soc una mica freudià, en aquest sentit, perquè penso que els silencis, els dolors i les ferides de la infantesa et perseguiran tota la vida. Acabo el llibre sentint una cosa: el suïcidi era l'única opció que tenia el meu pare. Quan parlem d'algú que se suïcida tenim tendència a dir que va decidir el seu destí, i òbviament hi ha suïcidis profundament calculats, premeditats, on com a mínim la sensació d'escollir existeix, però hi ha molts altres suïcidis que són la conseqüència d'un llarg camí on no hi havia una alternativa ni una sortida. Penso que aquest era el cas del meu pare.

Ell va morir en plena adolescència teva, poc després que fessis 15 anys. Abans que ell comencés a estar malament, vas tenir una infantesa feliç?

— Recordo els anys d'infantesa bonics, acompanyats dels meus germans, de la mare i del pare. Fèiem moltes coses. Viatjàvem sovint.

Tant els germans com la mare apareixen sovint al llibre. També els avis, alguna amiga i fins i tot alguna parella que vas tenir. Hi ha més vida que mort.

— La meva intenció no era escriure un abandonament, sinó narrar l'esvaniment d'una presència. No volia fer un llibre sobre el trauma, la supervivència i el fracàs, sinó que, en el fons, hi ha una presència que es va esvaint fins a desaparèixer del tot. En la història del suïcidi del meu pare no hi ha cap morbo ni tragèdia.

Durant el procés d'escriptura ho vas explicar a la mare i als germans.

— Van ser els primers a llegir-ho i els vaig demanar si estaven d'acord amb el que havia escrit. Al final, és la meva perspectiva de la història i la poden compartir o no. Fins i tot haurien pogut demanar-me que no ho publiqués.

Així i tot, la teva mare et va dir que eres valent "d'exposar-te així" en un llibre. Tu et preguntes si vols "sentir valentia o sols lleugeresa". Què vols dir?

— És la lleugeresa d'apropiar-te d'una història que no saps si és teva i que mai has viscut com a teva. Quan hi ha un esvaniment així d'algú, aquestes absències i dols complexos, aquestes morts tan lentes, es fa molt difícil viure-ho com una història que et passa a tu. Sents de tot, menys comprensió. I per estar bé a la vida és fonamental comprendre les coses.

Segur que en més d'una entrevista et preguntaran, arran de Relíquia, sobre si t'ha ajudat personalment, escriure aquest llibre.

— Hem de desactivar aquest relat que diu que si una literatura ha estat terapèutica per a algú no pot ser literatura en majúscules. L'escriptura pot proporcionar moviments de transformació vital. L'escriptor Marcos Giralt Torrente es pregunta: "Quan escrivim, ¿qui no busca una recompensa?" I no fa referència al reconeixement, l'èxit i les vendes, sinó a una sensació de comprensió més gran sobre els temes que et preocupen. A mi m'ha passat ara, però també amb Napalm al cor i amb Ofert a les mans, el paradís crema. Em van ajudar a comprendre coses sobre la família, el desig, l'abandonament i la tristesa. La transformació en mi que ha provocat Relíquia es fa evident dins del mateix llibre.

El camí d'escriptura ha estat més difícil que el de les novel·les?

— He passat tres anys en què he tingut el pare molt present, invocant-lo des de l'escriptura i pensant-hi potser no cada dia, però sí quotidianament. Durant tot aquest temps he convocat una absència d'una manera molt forta, literal i constant. Hi ha una part de mi, i t'ho dic encara rumiant-hi –no sé si és una frase molt assertiva, directa i convençuda–, una part que pensa que potser està bé deixar els morts en pau: les històries de les absències són doloroses perquè són fantasmals, i això fa molt de mal. Però convertir-les en històries fixades i escrites traeix una mica aquesta sensació espectral i d'absència. Pot generar moviments que encara no et sé dir, perquè el llibre no s'ha presentat.

Li has donat una forma literària des del primer paràgraf.

— Sí, 100%.

Et preguntes, per exemple, si has disposat tot el que expliques d'una manera més propera a la ficció que no a la pròpia vivència.

— Sí. D'una banda, he intentat que la forma del llibre reflectís la dimensió inexacta dels records. Apareixen quan volen i no saps per què, però hi ha tres o quatre moments de la infantesa que tornen sempre, i en el fons no són els més rellevants. Aquest desordre conviu amb un altre element que és molt important, que és el següent: he sentit que escrivint Relíquia em reapropiava d'unes eines que jo havia après escrivint ficció. Ara mateix no puc separar l'escriptura, qualsevol mena d'escriptura, d'una certa sensació de creació. Fins i tot quan escric una entrada al meu diari em passa el mateix.

No té a veure amb el fet de publicar o donar-ho a conèixer, sinó amb la manera d'afrontar-ho.

— Exacte. Espero que els meus diaris no es publiquin mai. Em sabria molt de greu. Així i tot, quan els escric no ho faig considerant-los només anotacions personals. Hi ha altres autors a qui els ha passat el mateix. Penso en les cartes de Marina Tsvetàieva o Clarice Lispector, totes dues presents a Relíquia, o també les de Kafka. Són tres autors que he llegit molt.

Un dels dilemes que apareix de forma recurrent al llibre és el de fugir o quedar-se. El teu pare va acabar sent dels primers. Tu, en canvi, et defineixes com "algú que no se'n sap anar". Per què?

— Fins que no vaig escriure aquesta frase no ho havia sabut d'una manera tan certa. Em costen molt els canvis, necessito una estabilitat total, a la meva vida, i els alts i baixos em provoquen un gran malestar. En un altre passatge del llibre dic que durant molt de temps vaig creure que la mort del meu pare em donava una mena d'immunitat al dolor. Des de llavors no he viscut cap altra mort propera, però sí que hi ha hagut abandonaments, ruptures, distàncies i silencis. Ara penso que la mort del pare, tan dura i radical, no m'ha generat cap immunitat al dolor.

En aquest punt et configures per oposició a ell. Si, quan es va suïcidar, el teu pare va "trencar la promesa" que és construir una família, sembla que tu et proposis mantenir-la.

— Sí, 100%. Soc molt radical amb la idea de fidelitat, de compromís i de promesa fins a un punt que potser no cal. Segurament aquesta relació que tinc amb això té a veure amb el meu pare.

Fins i tot el primer conte que vas escriure està relacionat amb ell. Era la història d'un arbre que se sentia sol i sobre què vas fer mentre l'observaves al jardí.

— Ell sempre estava en contacte amb la terra, amb el treball manual i amb el jardí. El meu moment fundacional d'escriptura té a veure amb ell, i no és casual que nasqués des del racó que era la meva habitació. M'hi he sentit moltes vegades, en un racó: a l'escola i a l'institut, per exemple, per temes de bullying. Estar en un racó, apartat dels altres, té un punt de condemna, però també t'ofereix una vista panoràmica molt bèstia. Jo des d'una finestra veient el pare és una imatge que descriu molt bé com m'he relacionat amb l'escriptura: sempre he intentat veure les coses des de fora.

A casa teníeu algú que escrivia poemes com també vas acabar fent tu.

— Sí, esclar. El meu pare. Durant anys, quan em preguntaven d'on sortia la meva vena creativa deia que no ho sabia, i fins i tot la família afirmava el mateix, però si mires bé, encara que la mare fos professora i el pare funcionari, ella tenia i conserva una sensibilitat musical molt forta, i el pare, a més d'escriure poemes, era una persona profundament eloqüent. Ara penso que el que he articulat a través de l'escriptura m'ha vingut d'una família que, malgrat no haver estat cultivada en el sentit burgès, va aconseguir transmetre'ns una sensibilitat molt forta.