Barcelona“Que consti que jo no he dit camunista a dingú”. “Haurien d’empalar aquesta mala pècora d’esquerres en el membre d’un semental ben gros”. “Sota la teva façana d’efeminament repulsiu i vulgar em sembla percebre una cosa que se’n podria dir ànima. Has aprofundit en la lectura de Boeci?” D’aquesta manera vibrant i pròxima parlen els personatges de la nova traducció d’ A confederacy of dunces, una novel·la que John Kennedy Toole (Nova Orleans, 1937-1969) mai va aconseguir publicar en vida, i que, tot i així, quan la seva persistent mare se’n va sortir, mereixeria un Pulitzer pòstum el 1981. Un any després, Anagrama la publicava en castellà. És un dels grans longsellers de l’editorial de Jordi Herralde: dues dècades més tard del llançament va superar els 500.000 exemplars venuts. En català no va arribar fins al 1988, traduïda per Maria Antònia Oliver a Pòrtic. El títol era Una conxorxa d’enzes. Quan Columna la va reeditar l’any 1997 prendria una decisió lleugerament més explícita, La conxorxa dels ximples.

Quins ingredients continuen donant vigència a la novel·la que Kennedy Toole va escriure el 1963, mentre feia el servei militar a Puerto Rico, amb només 26 anys? El sentit de l’humor fresc i irreverent, trenat a partir d’una història que comença en un centre comercial de Nova Orleans, on el protagonista, Ignatius J. Reilly, espera que la seva mare surti de l’enèsima visita mèdica: la dona pateix d’ arturosi en un colze, deformació amb què fa referència a l’artrosi. Per a Walker Percy, l’escriptor que finalment aconsellaria la publicació del llibre a la Louisiana State University Press, Reilly és un “individu estrafolari i indolent” que reuneix tres personatges en un únic cos, “un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d’Aquino pervers”. Kennedy Toole s’afanya a descriure el seu personatge estel·lar en el primer paràgraf de la novel·la: “Una gorra verda de caçador estrenyia la closca d’un cap carnut gran com una pilota. Les orelleres verdes, sota les quals es deixaven veure unes orelles com pàmpols, una pelussera de cabells i el borrissol de les mateixes orelles, destacaven a banda i banda com intermitents que assenyalessin dues direccions alhora. Per sota del bigoti negre atapeït sobresortien uns llavis contrets i molsuts, amb els plecs de les comissures plens d’animadversió i d’engrunes de patates fregides de bossa”.

Ignatius J. Reilly crida l’atenció pel físic, però encara més pel menyspreu radical cap al món en què viu. “La veritat és que el simple fet d’anar en cotxe em trasbalsa”, diu. Tampoc no pot prendre cafè instantani, perquè “és una porqueria”, no es perd mai el programa de l’ABC American Bandstand -per criticar-lo diu que és un “insult escandalós al bon gust”- i té una obsessió entre malaltissa i admirable pel tractat de Boeci De consolatio philosophiae.

Un gran exponent picaresc

El mecanisme que acciona la narració és senzill i eficaç, amb diàlegs que llisquen amb enginy i malícia. Després d’escapar de l’agent Mancuso, el policia que vol fer passar el sonat per comissaria, Reilly i la seva mare van a parar a un bar de mala mort on s’acaben emborratxant a base de cervesa i conyac. De tornada cap a casa, la mare estampa l’enorme Plymouth que conduïa maldestrament contra un pilar que aguantava un balcó de ferro forjat. En comptes d’anar a judici, el propietari afectat demana 1.020 dòlars a la família Reilly. Per aconseguir-los, Ignatius ha de sortir al carrer i, per primera vegada a la vida, guanyar diners: té 30 anys i, a banda de menjar pastissets i escriure textos passats de voltes, fins llavors vivia, igual que la mare, del subsidi de viudetat. La primera feina que trobarà serà a Pantalons Levy, acompanyat de l’octogenària senyoreta Trixie, auxiliar comptable poc eficient, i a les ordres del gerent del negoci familiar, el senyor González. “El grau d’exigència” és tan baix que “n’hi havia prou de ser puntual per ascendir”. L’excentricitat d’Ignatius el portarà per camins que el lector descobrirà entre rialles, al mateix temps que avancen les diverses històries paral·leles trenades amb gràcia per l’autor. Hi ha Burma Jones, porter negre del Night of Joy, el tuguri on els Reilly s’emborratxen la primera nit, i la Darlene, cambrera que té el somni de convertir-se en ballarina d’estriptis acompanyada d’una cacatua. Hi ha, també, les aventures de l’agent Mancuso, a qui els seus superiors obliguen a disfressar-se per ser més eficaç (curiosament, Mordecai Richler utilitzaria la mateixa estratègia a la divertidíssima The incomparable Atuk, publicada el 1963). Finalment, entre els secundaris d’ Una confabulació d’imbècils hi ha també l’estudiant Myrna Minkoff, amb qui Ignatius manté una curiosa relació d’amor-odi, la veïna Santa Battaglia i el vell tradicionalista Claude Robichaux.

El pobre Kennedy Toole

La novel·la de Kennedy Toole és, encara ara, una experiència de lectura hilarant, que pivota al voltant de l’estupidesa refistolada d’Ignatius, emmarcada en una ciutat de Nova Orleans on la denúncia de l’explotació laboral i del racisme treuen el cap sense vergonya. Contrasta amb la trista història de l’autor, que es va acabar suïcidant als 31 anys sense aconseguir publicar l’obra. Només la persistència de la mare, Thelma Ducoing, va persuadir l’escriptor Walker Percy perquè hi fes un cop d’ull. Després de l’èxit, Kennedy Toole ha despertat l’interès de diversos biògrafs. L’últim ha sigut Cory MacLauchlin, de qui Anagrama presenta ara Una mariposa en la máquina de escribir, en què aprofundeix en “la vida tràgica” de l’autor -provant de defugir el sensacionalisme d’intents anteriors-, però també el creador capaç de construir l’esbojarrat món del llibre. Trenta-cinc anys després de la publicació, continua fascinant en gairebé 40 llengües i motiva escriptors: la literatura també pot ser provocativa, irreverent, imbècil.