Per què Sigmund Freud va canviar el nostre món per sempre

L’austríac Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) és un escriptor agraït editorialment. Després d’uns anys d’oblit, l’èxit gaudit en vida va ressuscitar amb el canvi de segle, i el va convertir en un habitual long-seller, en un referent del “món d’ahir” i en un exemple icònic de la destresa del desaparegut Jaume Vallcorba (Barcelona, 1949-2014), fundador de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, per consolidar un catàleg estel·lar amb la justa barreja de recuperacions i novetats. Per tant, era lògic esperar que, a partir de gener del 2023, amb el pas de la seva obra a domini públic, fossin molts els segells que, com ha fet Viena a la seva col·lecció Petits plaers amb (de moment) cinc títols, però també editorials com Edicions de 1984 i La Segona Perifèria, incorporarien el seu nom.

De tot aquest joc d’interessos i drets, el principal beneficiari és el lector i, en aquest cas concret, el lector en català. Perquè Sigmund Freud –una de les tres biografies que conformaven l’original Heilung durch den Geist (1931, que es pot traduir com “La curació a través de l’esperit”)– era fins ara inèdit en la nostra llengua i la seva qualitat el situa, com a mínim, al nivell del seu clàssic Fouché (Quaderns Crema). L’escriptor Francesc Serés és encara més entusiasta a les xarxes socials i el descriu directament com “el millor llibre de Zweig”. Hi ha prou raons per coincidir-hi.

Seguint el seu inconfusible estil habitual, l’aproximació al pare de la psicoanàlisi ens situa el personatge en un context històric determinat i, gràcies a una prosa tant precisa com desacomplexada –excel·lentment traduïda per Marc Jiménez Buzzi–, va descabdellant una interpretació personal de la significació de l’home i de la seva obra. Ara bé, allò que més interessa a Zweig és contraposar el caràcter, la voluntat i la coherència de Sigmund Freud (Príbor, 1856 – Londres, 1939) enfront de la medicina contemporània i, sobretot, enfront de la societat vienesa de l’època. Com explicita l’autor austríac, “la ignorància engendra sempre la duresa”, concretada en tractaments cruels, en el menysteniment al gènere femení (la histèria i la melangia com a diagnòstic) i la crueltat de la hipocresia i la doble moral; però també en l’arraconament i les burles cap a ell mateix per part dels col·legues.

Entendre i curar els pacients

I és que la psicoanàlisi amenaçava el miratge de la singularitat humana. De sobte, aquell ésser que, vanitosament, s’havia autoqualificat doblement com Homo sapiens sapiens ja no era el centre del món (Copèrnic), ni de la creació (Darwin) i, per acabar-ho d’adobar, tampoc es regia per la seva racionalitat o pel seu pudor. No és tant que Freud descobreixi la irracionalitat i la sexualitat, com la seva verbalització i, a partir d’aquí, l’esforç sistemàtic per entendre els mecanismes, la rellevància i la significació d’aquestes pulsions. No sempre ho farà encertadament, però sí que ho farà sistemàticament i de forma –excessivament, segons Zweig– generosa.

El seu mètode implacable avança en el coneixement de la psique per ajudar els seus pacients, sense fer cas de pressupòsits o bons costums. La seva recerca vol entendre i així curar els seus pacients. Ara bé, aquests avenços tenen innegables conseqüències tant en l’àmbit mèdic i de la salut com en la mateixa concepció i autopercepció humanes: “Perquè quan un ha après a comprendre l’ésser humà en un mateix, el comprèn en tots els altres”. La cesura històrica personificada per Freud potser només té comparació amb la revolució que, en aquelles mateixes dates, viu la física. En tots dos casos i de la mà del coneixement, el nostre món va canviar per sempre.