BarcelonaLa premi Nobel Annie Ernaux va avortar il·legalment el 1963. Quan es va atrevir a explicar-ho al llibre L’esdeveniment (Angle/Tusquets), el 2000, assegurava que tot i que llavors ja era legal, el silenci era el mateix. "Vint anys més tard també vaig sentir el mateix silenci", diu Pauline Harmange (Lilla, 1994), i això va ser el que la va empènyer a explicar el seu testimoni sobre l'avortament voluntari i legal que va viure el 2018. Que, malgrat tot, va ser traumàtic. Per què? És el que es pregunta a l'assaig He avortat (Destino): "¿Per què va ser tan difícil avortar, tot i que era feminista, havia lluitat pel dret a l'avortament i havia estat legal i fàcil per a mi?", ens diu en aquesta entrevista per correu electrònic. Harmange va irrompre en el panorama literari amb l'assaig feminista Jo, els homes, els detesto (2020), que li va donar ressò internacional i també un any d'insults i de ciberassetjament.

Et preguntes: ¿calia explicar una altra història d’avortaments?

— Durant segles a les dones se’ls ha dit que les seves històries, la seva vida íntima, no eren prou interessants per ser explicades i recordades. Soc escriptora, escric per processar les coses. Quan vaig començar a parlar amb més gent que havia avortat, em vaig adonar que una altra història sobre l'avortament podria ser necessària perquè encara n'hi ha moltes per saber com és, per saber que ningú està sol en aquest procés.

L’avortament està previst per llei des del 1975 a França. Però a tot arreu la pràctica és discreta o secreta. Per què costa explicar que has avortat? Per què aquesta llei del silenci?

— No és just dir que les dones mantenen una omertà sobre l'avortament, com si fos culpa seva. Ens han ensenyat que tot el que passi al nostre cos és vergonyós. Pensa-hi! Tenir la regla, estar embarassada, decidir deixar d'estar embarassada, donar a llum, tenir la menopausa... tot això és tabú. És desagradable parlar-ne, és vulgar. És una manera de mantenir-nos en silenci, en estat perpetu de vergonya.

L’educació de la dona per ser mare, cosa que trenca si avorta, ¿és un dels elements que provoca la vergonya?

— És una mica més complicat. Crec que té a veure amb la sexualitat de les dones. Avortar és bàsicament dir: “Vaig tenir relacions sexuals i em vaig quedar embarassada, però no vull. Només vull el sexe". Per descomptat, hi ha situacions en què la relació sexual que va conduir a l'embaràs no va ser sexe feliç i la gent ho fa servir com un argument a favor de l'avortament: és clar que quan una dona és violada no s'ha de veure obligada a tenir la criatura. Però crec que és molt important subratllar que, fins i tot quan tenim sexe feliç i consensuat, també podem només voler això. L'anticoncepció és més o menys a l'abast de tothom a França, així que molta gent pensa que quan realment no vols quedar-te embarassada, sempre pots evitar-ho. La meva experiència personal demostra que no és cert [el DIU va fallar], però encara que les dones no prenguin la píndola o no tinguin un preservatiu a mà... ¿per què quedar-se embarassada ha de ser com una mena de càstig? Perquè això és el que és. Hem de ser castigades per la nostra sexualitat i acabar tenint la criatura. No sembla just, ni per a la dona ni per al nadó.

El fet que hi pugui haver objecció de consciència dels metges ho converteix en una cosa més lletja.

— Exacte. Crec que si et fas metge hauries de voler el que sigui millor per a la gent i l'avortament, quan el tria la dona, sempre és la millor cosa per a ella. Les dones no trien l'avortament sense pensar-s'ho, no som irresponsables.

Els motius del teu avortament, tot i tenir parella estable, van ser les dificultats econòmiques i la manca de perspectives laborals, raons objectives. I, malgrat això, va ser dolorós. Per què?

— Perquè sabia que volia un fill i el volia tenir amb aquest home. Sovint en parlàvem. I sabíem que volíem que la criatura arribés en el millor entorn possible (segons el nostre parer, sense jutjar les eleccions dels altres). Em pensava que havia fet tot el possible per evitar quedar-me embarassada, amb el DIU. No estava preparada per haver de prendre aquesta decisió.

L'avortament és vist pels antiavortistes com un acte d'egoisme. D'una banda, defenses que has de poder posar-te (tu i totes les dones) per davant d’un fill potencial. I, de l’altra, també el defenses com una manera de pensar en la criatura.

— Les dues posicions són vàlides. Si realment no vols tenir un fill, pel motiu que sigui, ¿és realment egoista posar fi al teu embaràs sabent que no podries cuidar el nadó ni estimar-lo com es mereix? Però, a més, les dones també tenen dret de ser egoistes, de voler el que sigui millor per a elles. No ens ho ensenyen, això, quan creixem com a nenes que s'han de convertir en dones que s'han de cuidar de tot i de tothom menys d’elles mateixes. Fer el que és millor per a nosaltres mateixes no és un luxe.

Reivindiques que es puguin admetre tots els relats sobre l’avortament. Que per a algunes dones no sigui un trauma i que per a unes altres, com tu, sí. Que hi pugui haver raons per avortar o no. I que això, en cap cas, faci trontollar el dret a l’avortament lliure.

— Tenim la temptació de pensar en les històries més dramàtiques i horribles d'embarassos no desitjats, per defensar el dret a l'avortament: violacions, incest, crims de guerra... És clar que són circumstàncies horribles. Però si les prenem com a estàndard per al dret a l'avortament, aboquem moltes dones als peus dels cavalls. Tot es resumeix en això: els nostres cossos, les nostres eleccions. És deshumanitzant pensar que les dones no podem prendre decisions sobre el nostre cos, la nostra salut, la nostra vida. Sempre sabem què és el millor per a nosaltres.

L'avortament és un dret inexistent o fluctuant en molts països. A Espanya tot just es va aprovar l’avortament lliure –sense supòsits mèdics– el 2010. Ara s’està a punt d’aprovar una nova llei que intenta acabar d'eliminar les traves que hi havia (els tres dies de reflexió, l’ampliació de centres públics, la no necessitat de consentiment patern a partir dels 16 anys). I, a la vegada, l’extrema dreta a Castella i Lleó ha intentat imposar un protocol que obligui a escoltar el batec del bebè abans d’avortar o veure’n ecografies. Què li sembla?

— El dret a l'avortament és voluble, ja ho va pronosticar Simone de Beauvoir: “No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai són adquirits. Haureu de romandre alerta durant tota la vostra vida". Tot el planeta sencer està en crisi. No hi ha dubte que hi ha pressions contra els drets socials en tots els fronts i és clar que les dones patiran més que d’altres, perquè els que tenen el poder encara són majoritàriament homes blancs grans que tenen por del canvi. Tot i que el canvi sembla ser exactament el que necessitem.

¿És quan has aconseguit el teu somni de ser escriptora i tenir estabilitat econòmica, que t'has convençut que avortar va ser una bona decisió?

— Avui tinc una carrera, els diners que no tenia llavors, tinc esperança. I ara tinc un nadó de cinc mesos. He avortat va sortir a França quan estava embarassada de quatre mesos. Puc dir del cert que tenir un embaràs desitjat m’ha fet ser encara més radical en la defensa de l'avortament: vaig triar quedar-me embarassada i va ser un estat esgarrifós, esgotador i dolorós. Crec que forçar algú a estar embarassada és pura tortura. Pel que fa a la criança d'un fill, també puc dir per experiència que vull per a cada dona el que vaig tenir jo: triar quan, on i amb qui, perquè tenir un fill és bonic, però també comporta dificultats.

Et vas adonar que ser escriptora anava per davant de ser mare, en les teves prioritats, i tenir fills hauria tallat aquella possibilitat. Això també és dramàtic, no?

— És el que pensava aleshores perquè havia llegit molts llibres i articles sobre com la maternitat impedeix a les dones tirar endavant els seus projectes, i encara més si són artístics. Crec que és perquè encara avui les dones carreguen la major part de la càrrega de les tasques domèstiques, la cria dels fills i les cures. I és cert que els primers mesos de vida d'un nadó és difícil centrar-se en els esforços creatius, el focus està en un altre lloc, encara més si dones el pit, per exemple. A causa d'un embaràs difícil, no vaig poder escriure ni una paraula abans de donar a llum, així que vaig escriure la meva pròxima novel·la després del naixement. Ha estat immensament difícil i no ho hauria pogut fer si la meva parella no em donés suport i si no em pogués permetre la guarderia.

—