‘Fora de si’ recorre les peripècies d’una família jueva europea durant el segle XX per preguntar-se sobre la identitat íntima de l’Ali, la jove protagonista

La construcció de la identitat en països que no són el teu -o no només- es troba en una quantitat notable de novel·les contemporànies, signades per autors com Zadie Smith, Tao Lin, Taiye Selasi i Gaël Faye. Però no és tan habitual que la pregunta per les arrels vagi acompanyada de la recerca de la identitat més íntima, aquella que, en alguns casos, com el de l’Ali, la protagonista de Fora de si, acaba acudint a la testosterona. Publicada a Més Llibres i Seix Barral, la primera novel·la de la dramaturga Sasha Marianna Salzmann, nascuda a Rússia el 1985 i resident a Alemanya des del 1995, ha tingut una repercussió notable des que va aparèixer el 2017. De moment ja s’ha traduït a una quinzena de llengües. L’esperit viatger del llibre, que transcorre en ciutats com Moscou, Istanbul i Berlín, s’ha encomanat als lectors.

Fora de si comença amb unes paraules de James Baldwin sobre com el temps passa “cap enrere i cap endavant”. Poc després apareix Ingeborg Bachmann. Li resulta “pràcticament impossible” pronunciar la paraula avui.

Un dels pilars de la novel·la és com ens relacionem amb el temps. Ens hi movem en espiral, no de manera lineal. A Fora de si, l’Ali necessita assumir tot el que carrega a través del passat familiar per construir-se ella mateixa.

L’Ali marxa a Istanbul per trobar el seu germà bessó i alhora fer les paus amb el passat familiar.

No és casual que arribi a Istanbul, perquè és una ciutat on conviuen moltes èpoques, a nivell arquitectònic i cultural. Fora de si és una carta d’amor cap a la Istanbul on vaig viure. No volia explicar-la sinó expressar com em feia sentir.

Allà hi coneix a fons, a més del tiet d’un amic septuagenari, la Kato. Després d’anar-se’n al llit li diu que en realitat és un home.

El Kato ha fugit d’Ucraïna perquè allà no podria ser un home. Em sembla un personatge interessant i representatiu d’Istanbul. Quan jo hi vaig viure era una ciutat plena de persones com ell, que havien fugit fins allà per portar la vida que volien: era una excel·lent plataforma giratòria, de canvi, també perquè la gent venia de llocs molt diferents. Al llibre, quan coneix l’Ali, el Kato és ballarí en un club d’estriptis. Ell li demostra que no ha de ser qui els altres han dit que és sinó qui realment vol ser.

I qui vol ser té a veure amb prendre testosterona.

Quan comença a prendre’n els efectes són molt intensos, com els de la cocaïna. Més endavant en el tractament ve la transformació física, però canvia segons la persona. Si es vol arribar fins al final, aprendre a relacionar-te amb els canvis nous -que gairebé mai no són com t’esperaves-, és un repte.

En alguna entrevista a Alemanya cites Paul B. Preciado com a referent.

Quan estudiava Filosofia vaig tenir un professor que em va dir que Heidegger no era per a mi i em va recomanar Preciado, que en aquells moments encara es deia Beatriz i es definia com a “terrorista del gènere”. El Manifest contrasexual de Preciado va ser la meva Bíblia. I Testo yonqui [2008] també va ser important, perquè em va ajudar a veure que no t’has d’identificar necessàriament amb un home o una dona.

La identitat íntima de l’Ali, que és canviant, conviu amb les arrels familiars jueves.

Les generacions de jueus anteriors a la meva no van tenir els privilegis de la meva. Volia recordar que ens han perseguit i hem hagut de fugir. Si l’Ali vol deixar enrere la religió, el gènere i la família, primer ha de ser conscient d’on ve.

Mentre llegia Fora de si pensava si podria passar el 2020, en la Turquia d’Erdogan. I creia que no.

Encara s’hi pot trobar testosterona, però arriscant la vida. A l’Europa occidental ens costa entendre què vol dir perdre els drets, però estan en perill i pot passar en qualsevol moment: ens costarà molt recuperar-los. L’auge de l’extrema dreta en molts països hauria de ser un punt de gran preocupació. A l’Alemanya nazi, quan van començar a emportar-se els jueus, la gent que no era jueva no es preocupava, i va passar el mateix amb els gitanos, i després amb els homosexuals, i amb els comunistes, fins que va arribar un dia que et venien a buscar a tu. I a tu tampoc et defensava ningú.