BarcelonaMés de seixanta londinencs amb orígens molt diversos, des de cantants de drill fins a oligarques russos, passant per aristòcrates i polítics i artistes, es passegen per Caledonian Road (Més Llibres/Libros del Asteroide), traduït al català per Albert Nolla i Víctor Ruiz Aldana. El protagonista principal és un historiador de l'art, blanc, de mitjana edat, que se sent còmode amb tothom i fa veure que no li importen els diners. L'escriptor Andrew O'Hagan (Glasgow, 1968) els fa parlar a tots i aconsegueix retratar els efectes de la supèrbia i la corrupció en la societat britànica post-Brexit. És una ficció, però a les pàgines d'aquesta novel·la s'hi reconeixen moltes coses. Finalista dels Premis Brooke en tres ocasions, O'Hagan té també una llarga experiència com a periodista.

D'on va sorgir la idea de Caledonian Road, que tan bé retrata la societat britànica post-Brexit?

— Havia estat treballant amb Julian Assange. El vaig ajudar a escriure les seves memòries durant un any, mentre era a l’ambaixada de l’Equador a Londres. Va ser un període molt intens i necessitava desconnectar. Volia escriure una gran novel·la social. Un dia vaig anar a passejar a la National Gallery i vaig veure un home gran molt ben vestit parlant amb un noi negre més jove. Discutien sobre el dret de propietat, colonialisme, cultura... i va venir la inspiració. Vaig imaginar un conflicte generacional entre un home blanc de mitjana edat i un noi jove que domina les noves tecnologies, un pirata informàtic amb ètica.

Al llibre hi ha esdeveniments molt recents: la pandèmia, Trump... Pràcticament és un retrat en temps real.

— Volia escriure com si fos un diari en temps real i mostrar les connexions d’una societat corrupta.

Hi ha molts personatges provinents de diferents classes socials. Des dels nois dels barris baixos fins a la intel·lectualitat passant per l’aristocràcia. S'ha pogut infiltrar a tot arreu?

— Sí, per això vaig necessitar deu anys per fer el llibre. He treballat com a periodista molt de temps i crec en una manera d’escriure: vull copsar les veus, el rerefons, la realitat econòmica, les vides...

El protagonista és un historiador de l’art i expert en moda, Campbell Flynn, a qui l’obsessiona el pas de temps. Té por de quedar-se desubicat i, per això, busca algú més jove per aprendre més sobre el món digital. És un tema que el preocupa?

— Moltíssim, com a periodista he treballat molt sobre els hackers. Vaig entrevistar la persona que presumiblement va inventar les criptomonedes, Craig Steven Wright. Vaig estar dins de la policia. Tot plegat m’ha donat molts recursos per a aquesta novel·la. Volia que la tecnologia fos el repte principal en la vida de Campbell Flynn, un home molt convençut que ha emprès el camí correcte, tant políticament com moralment. Creu que controla les noves tecnologies fins que s'adona que pràcticament no ha entès res del futur digital. És dramàtic com les noves tecnologies poden trastornar a una persona. A Campbell se li desperta l'ansietat, la por, les angoixes... sobretot quan entra a la internet profunda.

Un dels grans temes de la novel·la és com canvia la percepció de la realitat i fins a quin punt es distorsiona.

— Sí, per això el personatge principal és un historiador de l’art. A la primera pàgina del llibre, hi ha una pista. Campbell està escrivint una biografia de Vermeer. I qui és Vermeer? El gran mestre de la perspectiva, però la seva vida és un complet misteri. Per tant, ha d’escriure sobre el buit. Internet és moltes coses, però sobretot és un joc de miralls on el que veiem està distorsionat. Crec que el gran repte de la nostra generació és sobreviure a aquesta distorsió, perquè la nostra confiança en la realitat s’ha vist alterada. Hi ha polítics que inverteixen molt en la distorsió, perquè el seu poder en depèn. Donald Trump és un mestre de les fake news. El problema és que molts ja no saben diferenciar el que és cert del que no ho és. Si ni tan sols hi ha consens sobre què passa, quina societat podem tenir? En el futur les nostres vides estaran dominades per qui controli la perspectiva, és a dir, per gent com Elon Musk o Mark Zuckerberg? Per als més joves és més fàcil nedar en aquest entorn. Campbell creu que està al costat correcte de la història, però potser li falten recursos per entendre-la. Tinc un fill de 21 anys i em parla de notícies de les quals no en sé res. És clar que a la seva generació algun dia hi haurà algú que també els dirà que són uns ingenus. Així és la vida.

Hi ha força personatges que es creuen àrbitres morals.

— Sí, el repte per als lectors és creure’s o no la versió del progrés de l'estudiant i pirata informàtic, el Milo. Un exemple. Tu i jo potser confiem en els bancs. Hem crescut en aquest sistema. Tenim una targeta i no fem gaires preguntes. No ens preocupa excessivament què fan amb els diners. En el fons, potser preferim estar una mica cecs. La generació del Milo dona per suposat que els bancs són corruptes. El Milo es passa les nits robant als bancs i donant els diners als pobres. La seva generació ho vol canviar tot a tots els nivells. No pot imaginar que hi hagi una continuïtat per aquesta corrupció. Nosaltres, els lliberals, hem tolerat un alt grau de corrupció a les nostres institucions. Vam esperonar els oligarques russos a venir al Regne Unit i moure els seus diners. I els més joves han dit que això no pot ser. En aquest sentit, hi ha motius per a l’esperança. La gent com jo o Campbell Flynn, que pensàvem que estàvem al costat bo de la història, hem tolerat massa misogínia i corrupció. Crec que és el meu llibre més optimista. Potser la generació més jove ho veu amb més claredat i d'una manera més radical que nosaltres. Desconfia d’unes institucions en les quals nosaltres vam confiar massa. No estem al final de la història, com deia Francis Fukuyama. Soc optimista i crec que estem al començament d’un nou tipus d’història. S’han identificat injustícies i hi ha qui no les tolera. Tenim les bases per millorar.

Sí, però hi ha un auge de l’extrema dreta i matances com la de Gaza.

— Gaza és un autèntic drama, però temps enrere es feien altres coses espantoses i la gent no ho sabia. Els britànics van fer coses terribles a l’Índia i els espanyols a Amèrica i ho van amagar. Ara no es pot amagar. Estic d'acord amb tu que estan passant coses espantoses i que està pujant l'extrema dreta. Em fa molta por el que està passant als Estats Units. Però Trump, que és com un pallasso passat de voltes, no és invisible. I això em dona esperança. El món es mourà contra ell abans que vagi massa lluny. Si el món va cap a un lloc molt fosc, és perquè l'extrema dreta i els qui tenen el domini de la tecnologia han distorsionat tant la comprensió de la realitat que la gent ha arribat a creure, per exemple, que el problema són els immigrants i que Anglaterra serà envaïda pels bàrbars. Creuen la merda, creuen la porqueria. Potser els escriptors tenim la responsabilitat de corregir les mentides. I és irònic, perquè en principi nosaltres escrivíem ficció.