BarcelonaIsaac Rosa (Sevilla, 1974) va escriure Lugar seguro (premi Biblioteca Breve de Seix Barral) abans de la guerra d’Ucraïna i de l’anunci de l’apocalipsi permanent que vivim els últims mesos. Avui el dilema que hi planteja encara sona més urgent. D’una banda, trotem durant 24 hores darrere de tres generacions de penques que han intentat enriquir-se aprofitant les esquerdes d’un sistema podrit; i, de l’altra, hi veiem uns col·lectius alternatius que (¿innocentment?) asseguren que un món millor és possible. Rosa torna a demostrar el seu domini narratiu, com a la magnífica Feliz final, i una gran capacitat de generar debat polític a través de la literatura.

La novel·la deixa la sensació de final de festa, cosa que quadra molt amb el moment que vivim.

— Quan l’escrivia sortíem de la pandèmia, estàvem tots vacunats i es deia que venien els feliços 20. I al cap d’uns mesos surt Macron dient que és el final dels bons temps. Jo la situava en un futur pròxim i ara el futur se’ns ha fet present, vivim en un tràiler del que ens caurà per sobre: escassedat, incertesa, sequera, onades de calor, problemes energètics... Això inevitablement condiciona la lectura. Jo escrivia una novel·la sobre un venedor de búnquers i sonava completament aliè, i mesos després hi ha gent vivint sota el metro.

¿El negoci dels búnquers personalitzats és una distopia o és real?

— El gir, el negoci que no existeix, són els búnquers low cost, però sí que hi ha empreses –no només als Estats Units sinó també a Espanya– que tenen un catàleg i si tens l'espai i un bon pressupost et munten el búnquer sota el jardí o al garatge. Al final, són maneres de fer-te sentir segur, de treure’t la sensació de vulnerabilitat i incertesa amb la qual vivim. Com que no podem treure’ns altres pors, acabem comprant un búnquer, una alarma o certs discursos polítics que prometen seguretat i protecció.

La seguretat és un negoci perquè la por és un gran element de màrqueting.

— La por s’ha fet servir al llarg dels segles com una forma de control, de disciplina social, però també de negoci. El segle XXI comença amb l’11-S, i a partir d'allò ha sigut un no parar de crisis, accidents, successos històrics, i això ens ha accentuat una sensació d’incertesa i inseguretat que crec que ja ve del final del segle XX, del neoliberalisme, que ens va deixant sols i fa que triomfi el lema del campi qui pugui. Ara ens trobem a mercè del que vingui i comprem la seguretat que ens quadri amb el nostre pressupost.

El que ens fa por és quedar-nos fora del sistema, no?

— L’última crisi ens va ficar a dins una por social i econòmica. Hem vist gent perdre la casa i quedar-se tirada. La sensació és que pots ser tu. La precarietat ja no és laboral, és vital. La sensació és que vivim a la corda fluixa i a sota no hi ha xarxa, com a molt un matalàs si tens estalvis o família. Aquesta incertesa és amb el que vivim i viurem.

¿Aquests missatges de la por serveixen per després justificar certes polítiques?

— El tracte de seguretat a canvi de llibertat ha funcionat sempre. I en les últimes dècades ha funcionat a cada crisi, i a cada moment s’ha aplicat allò de Naomi Klein de la doctrina del xoc. La por és una forma de fer acceptables determinades mesures que d’una altra manera no s’haurien aconseguit. Ho hem vist en la guerra contra el terrorisme i amb la pandèmia, i en com s’està configurant un futur immediat amb una sèrie de pèrdues i renúncies que veurem com es reparteixen.

De la pandèmia en sortirem millors, dèiem. Ja som després de la pandèmia i...

— No hem tingut ni una postpandèmia per comprovar si hem après res que ja ens hem ficat en la guerra i els problemes energètics. Però per no ser tan derrotistes, sí que hi ha gent que ha canviat de mentalitat, i crec servirà davant els canvis que caldrà fer. Ens han canviat les prioritats, el temps que entreguem a la feina, i molts s’han adonat que el campi qui pugui, el lema neoliberal, no val perquè cada cop que hi ha una crisi global no funciona: o ens salvem tots o no hi ha salvació possible.

Els tres Segismundo García que dibuixes a la novel·la farien gràcia si no fossin símbol d’una elit que ha fet servir dreceres per enriquir-se. ¿És una mena de Marca Espanya?

— Representen tres edats diferents d’aquest comportament que ha estat tan actual en l’Espanya de la democràcia. El primer Segismundo són els que van fer diners fàcils en els anys del pelotazo; el segon –el narrador– representa l’home neoliberal del nostre temps, tot i que és un perdedor, i el tercer està amb les apostes i les criptomonedes.

Com a mínim els va malament.

— És que a la majoria els acaba anant malament. Els últims anys, en què l’ascensor social està avariat i la mobilitat social és cada cop més difícil, la majoria de triomfadors ja venen triomfats de casa. Les millors oportunitats de fer negoci, diners i posició social no són a les criptomonedes ni en l’emprenedoria, estan en el cognom, en les relacions. Quan un mira d’on venen els individus de classe alta de qualsevol sector professional, hi troba de seguida un origen familiar. Són pocs els que compleixen la promesa de l’home fet a si mateix.

A la novel·la confrontes dues maneres d’entendre la vida: la individualista i capitalista, que és amoral i tramposa, i la comunitària, que és naïf i utòpica, que parodies.

— Aclareixo que és el narrador qui els parodia, no jo. Jo simpatitzo més que ell amb els botijeros [com el protagonista caricaturitza els que intenten canviar el món].

Home, m’ho imaginava.

— El lector ha de decidir fins a quin punt compra el búnquer al Segismundo. Fins a quin punt els botijeros són uns rastaflautes que fan la revolucioneta de cada generació o si hi ha alguna cosa que ell no vol o no és capaç de veure. Jo volia mostrar aquesta altra possibilitat sense idealitzar-la, amb les seves ingenuïtats i limitacions, explicat amb un narrador a la contra, que els menysprea i satiritza. La pregunta que deixa la novel·la és: si no és el búnquer, quina alternativa hi ha? Quin futur? Sense un horitzó revolucionari ni esperant dels governs que facin transformacions radicals, quina és l’alternativa? La novel·la planteja si aquests intents de canviar el món serveixen d’alguna cosa o no van enlloc. Els botijeros plantegen els temes que avui tenim oberts: l’energia i la sobirania alimentària, que és molt important, com deus haver vist anant a fer la compra i pagant sis euros per un quilo de raïm en plena verema. Volia posar els lectors sobre la pista de gent, pensadors, organitzacions i moviments que estan intentant plantejar alternatives que avui ja serveixen per canviar coses encara que sigui a un nivell petit.

Com s'imagina Isaac Rosa el futur d’aquí 20 o 30 anys?

— En la incertesa que vivim hi caben moltes coses: fa que no puguem predir què passarà a la tardor, però també pot fer que hi hagi transformacions que avui no veiem. La guerra a Europa ha obert melons que no s’haurien obert, com el model energètic, i ara hem de veure cap on es decanta, aquí és on ens la juguem, en funció de la nostra capacitat de pressió. Hi haurà moments de canvi, de prendre decisions dràstiques, de fer renúncies, de canviar coses que eren inamovibles. Què siguem capaços de fer els ciutadans decidirà que el canvi vagi a millor o pitjor.

Veurem com es reparteix el joc.

— Em nego a acceptar que el futur sigui inevitablement el col·lapse, no ens podem permetre el fatalisme. Està clar que en les pròximes dècades no podrem seguir vivint com vivíem fins ara. Haurem de fer canvis. La pregunta és com canviarem. ¿Serà ecològicament sostenible i socialment just? El futur no està escrit.