PalmaDiu el jurat del premi ARA Balears–Toni Catany que “la cultura que s’ha fet a Mallorca durant el darrer mig segle és difícil d’entendre sense ell”. I, humil com és, en saber que és ell el premi de Cultura, a Guillem Frontera (Ariany, 1945) li surt dir que hi ha molta altra gent que se’l mereix: “Abans de donar-me’l a mi, el podrien haver donat a tota una sèrie de persones que han representat tant o més que jo”. Però basta pegar una ullada al nodrit llistat de novel·les que ha escrit, entre les quals hi ha Els carnissers (Club Editor, 1968), Tyrannosaurus (Laia, 1977), Un cor massa madur (Edicions 62, 1994) i Sicília sense morts (Club Editor, 2015), a més de les altres facetes a les quals s’associa el seu nom –prolífic articulista, guionista, editor, crític d’art, comissari d’exposicions, entre moltes altres–, per justificar la valoració del jurat.

Què significa un reconeixement com aquest, que no és per un llibre ni tan sols per un vessant de la vostra trajectòria, sinó com a figura essencial de la cultura de les Balears?

— Aquestes coses es reben bé, és clar, però són totalment imprevistes. Aleshores, no deixen de ser reconeixements sobre els quals tu no tens gaire control, perquè si et premien per un llibre pots pensar per què ho han fet, però un premi de cultura… És un concepte tan ampli que fa com impressió i tot, la veritat.

Segons afirma el jurat, sou un “renovador de la narrativa en català” i un dels “puntals d’una generació fonamental a la literatura en català a les Illes” com va ser la dels 70. En aquell moment en teníeu consciència, de formar part d’un moviment que ha resultat fonamental per a les lletres catalanes?

— La veritat és que en el meu cas concret mai no vaig tenir la sensació de contribuir a una obra generacional. Jo anava fent i no creia que allò que feia tingués més importància que la que estrictament tenia damunt paper. És curiós, però, perquè un dia vaig explicar això a una taula rodona i Damià Pons es va posar fet una fera, perquè deia que recordava que quan era al·lot havia llegit coses que havíem escrit i li havien fet veure que Mallorca era una cosa diferent… Hi ha gent que n’era conscient, sí, però jo no he tingut mai la sensació de pertànyer a un grup.

Sé que és difícil, però hi ha alguna obra de la qual estigueu especialment orgullós o satisfet?

— No t’ho sabria dir… Potser hi ha fragments que els llegeixes i dius “Ho tornaria a escriure igual”, però són petites coses, no són novel·les senceres. L’altre dia vaig llegir que fa anys Raimon havia escrit unes notes on deia que jo estava en condicions de fer una altra novel·la perquè havia escrit La mort i la pluja [Proa, 2008], i potser tenia raó, perquè hi havia tota una sèrie de relats que podien donar pas a una cosa més àmplia, però d’això a dir si has fet una novel·la sencera rodona, no ho sabria dir, la veritat.

Al marge de l’escriptura, però, les vostres aportacions al món de la cultura han estat molt diverses: per alguna cosa sou l’exemple vivent de la definició del concepte toter, perquè heu fet de tot. En aquest sentit, quines diríeu que han estat les més significatives per a la vostra trajectòria?

— També és complicat de dir. Hi ha hagut coses de les quals he quedat raonablement satisfet, sí, però si tal cosa va ser una passa important per al país… Estic content, per exemple, d’haver col·laborat amb la Gran enciclopèdia de Mallorca o d’haver dirigit la Gran enciclopèdia de pintura i escultura de les Balears, per dir-ne dues.

Anomenàveu Damià Pons i, quan l'any passat es va presentar el volum Guillem Frontera, un escriptor, un món, ell us va qualificar de “professional molt solvent de la cultura” perquè heu fet, deia ell, “molta més feina per la cultura que un funcionari o un ensenyant que té un horari i un sou fixos cada mes”.

— Això és una paradoxa immensa, còsmica, perquè jo no he conegut ningú més gandul que jo… Potser el meu germà major, però de veres que no n’hi ha cap altre… Que la gent vingui i miri les quatre coses que has fet i digui que has fet molta feina… Ho agraesc molt, però la sensació d’haver fet feina no la tenc en absolut, tenc la sensació d’haver col·laborat en moltes coses, però crec que qualsevol pintor, escriptor o periodista d’aquest país ha fet més feina que jo.

Tornant a la valoració del premi, us defineixen com un dels “grans analistes de la transformació social, cultural i econòmica de les Balears a partir dels 60”.

— Bé, això de grans… Ho haurien de llevar [riu]. Aquesta terra ha tingut molts privilegis i oportunitats, però no crec que els dirigents de cap altra colònia turística hagin rebut tants avisos per part dels seus intel·lectuals. Hem estat molts els que des del principi hem avisat que això aniria així i allò aniria així deçà… I mai una societat havia estat tan sorda a les advertències de la seva intel·lectualitat, perquè no han fet punyeter cas de res, i ara ens trobam amb una sensació d’ofec que ja no podem més…

I cap on pensau que prendrà aquesta sensació?

— Si parlam de solucions o millores, només les veig dins un context de revolució planetària, tots sols és molt clar que no farem res. El turisme s’ha convertit en una espècie de virus que ningú sap controlar: tothom vol anar pertot i tots volen conèixer què fan els veïns, quan amb aquesta curiositat l’únic que es fa és destruir cultures. És un peix que es mossega la cua i que cada vegada engreixa més i més… Veurem com pot acabar, jo no li veig un final a partir d’experiències positives, la veritat, hem tingut 50.000 oportunitats per corregir els nostres pecats i no hem començat a reaccionar fins que a les Canàries no s’han enfadat. Per què no ho hem fet abans?