BarcelonaLa infantesa i les relacions familiars es troben al centre de les novel·les de Laia Aguilar (Barcelona, 1976), que a Tots aquells mars (Columna, 2024) s'endinsa en el sentiment de culpa de la Greta, una guionista que torna a Formentera, l'illa on va desaparèixer la seva germana Julieta quan tenia només 7 anys. L'autora de Pluja d'estels –premi Josep Pla 2020– i Wolfgang (Columna, 2017) –de la qual l'any que ve s'estrenarà l'adaptació cinematogràfica– teixeix amb cura i ofici la seva nova història a partir de tres veus en primera persona: la de la Greta, la de la mare i la de l'àvia.

Si a Les altres mares (Columna, 2022) explicaves tres històries diferents relacionades amb maternitats invisibilitzades, ara acudeixes a tres dones per endinsar-te en un mateix conflicte.

— Fa temps que tenia al cap d'ambientar una novel·la a Formentera. Hi he estat diverses vegades. La cova des Fum, on els pirates de la llegenda del rei viking Sigurd amaguen el tresor, em va impressionar.

A més de pirates i vikings, en aquesta novel·la també hi ha sirenes, serpents marins i algun diàleg amb els morts.

— L'àvia de la Greta, la Matilde, viu en un món de fantasia, inspirat en part per un llibre de rondalles i llegendes de Formentera que em va captivar quan el vaig llegir.

L'àvia és el catalitzador del retorn de la Greta a l'illa. Té més de noranta anys, ha caigut i la seva salut s'ha deteriorat ràpidament.

— La Greta torna a l'illa després de no haver-hi posat els peus des de fa 20 anys. El motor creatiu de Tots aquells mars és la desaparició de la seva germana petita. Durant molt de temps vaig imaginar dues nenes a la platja jugant, fins que un dia un incident es convertia en tragèdia. Eren la Greta i la Julieta. No sabia què se n'havia fet, de la Julieta. Només sabia que la Greta estava relacionada amb la seva desaparició.

M'ha semblat un llibre on el sentiment de culpa és central: la desaparició de la Julieta fereix de mort la relació entre la Greta i la seva mare, i també afecta l'àvia, encara que aparentment no ho sembli.

— Totes tres viuen de maneres diferents la pèrdua de la Julieta. La Greta, perquè hi està implicada. La mare, perquè no ha sabut gestionar aquella desaparició i en culpa la filla gran. L'àvia, perquè és incapaç d'enfrontar-se a la realitat: refugiada en el seu món imaginatiu també fa mal als altres.

Àvia i neta comparteixen la fascinació per les històries: la primera les explica oralment; la segona, a través de guions.

— Les històries ens serveixen per explicar no només ficcions, sinó també les nostres vides. Depèn de com ens les expliquem, ens pot salvar o condemnar. De fet, els records sovint acaben convertint-se en ficció, quan els passes pel sedàs del temps. La Greta és una enamorada de les històries. Així i tot, al final, la més important és la que s'ha d'explicar a si mateixa.

¿Vas escriure la novel·la en un moment en què passaves per un procés similar?

— Sí. Durant els últims dos anys he necessitat repassar com havia estat la meva vida. Ha estat intentant entendre quina era la meva posició a la família durant la infantesa que he pogut reescriure la pròpia història.

La infantesa és una de les etapes vitals més decisives, a les teves novel·les.

— És l'etapa clau de la majoria dels meus protagonistes. Hi vius moments vitals importants, bons i dolents. Estic bastant d'acord en el fet que la infantesa és la pàtria dels escriptors.

Com a narradora has debutat dues vegades: primer amb Les bruixes de Viladrau (Ara Llibres, 2008), una història d'intriga que recreava la cacera de bruixes viscuda a Catalunya durant el segle XVII, i més endavant amb Wolfgang (2017), protagonitzada per un nen superdotat que passava per un moment difícil.

— Des dels 22 anys, poc després de llicenciar-me en comunicació audiovisual, m'he guanyat la vida fent guions per a sèries i pel·lícules. Aquelles històries les treballava en equip, i m'agrada continuar fent-ho de tant en tant, perquè a partir de Wolfgang m'he centrat més en les novel·les.

Són novel·les on apareixen temes sovint durs.

— Totalment. Wolfgang parteix del suïcidi d'una mare. A Pluja d'estels hi ha la qüestió de l'eutanàsia. A Les altres mares, la mort perinatal. Ara hi ha la desaparició d'una nena. Així i tot, intento combinar el dolor i la llum, el patiment i els moments esperançadors.

Els conflictes entre mares i filles et preocupen, oi?

— Són relacions molt complexes. Hi ha malestar però també comprensió. A Tots aquells mars, la relació entre la Greta i la seva mare és desigual i conflictiva.

També hi ha la qüestió dels silencis familiars.

— En una família hi ha silencis que es preserven generació rere generació. M'agrada escriure sobre aquests silencis, sobre els secrets i el subtext de la vida íntima.

La mare de la Greta li retreu que sempre s'ha dedicat a fugir.

— Fuig del que li va passar de petita, però també d'ella mateixa. Davant dels conflictes molts no ens hi podem enfrontar: l'actitud de fugir és natural i humana. Encara ho és més tenint en compte el que ha viscut la Greta a conseqüència de la desaparició de la germana. Des que la Julieta no hi és, la Greta s'ha construït una vida 100% efímera. No s'acaba de creure que algú com en Paul pugui arribar a estimar-la.

Has comentat en alguna ocasió que et va costar acabar Les altres mares. Per què?

— Va ser una experiència més traumàtica, sobretot la història del dol perinatal. Amb aquesta novel·la ha anat diferent, he deixat que la història fluís en part gràcies a un curs de creativitat que vaig fer a la Sala Beckett amb Eva Hibernia. En teoria m'havia de servir per escriure teatre, però em va ajudar amb la novel·la. L'Eva ens va ensenyar a deixar-nos portar pels somnis, pel món inconscient, per imatges que relacionéssim amb els projectes que treballàvem.

Hi ha un passatge de la novel·la en què ironitzes sobre les històries que contenen tots els ingredients per triomfar: "Em falta un punt de gir, i alguna sorpresa, i un bon personatge protagonista que tingui un objectiu clar i definit".

— Buscant la fórmula acostumen a sortir llibres que són com problemes matemàtics. En una novel·la el que vols és trobar una veu i personatges o històries amb ànima.