Escriptor, publica 'La vida anterior dels dofins'

Kirmen Uribe: “Els homes hem de perdre els privilegis, escoltar les dones i callar”

4 min
L'escriptor basc Kirmen Uribe fotografiat a Barcelona aquesta setmana

BarcelonaLa memòria, la família i el desplaçament són els grans temes de la literatura de Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970), una de les veus basques de referència, Premio Nacional de Narrativa 2009 per la novel·la Bilbao-New York-Bilbao (Elkar / Edicions 62 / Seix Barral). A La vida anterior dels dofins (Elkar / Edicions 62 / Seix Barral) hi conflueixen a través de Rosika Schwimmer, una dona feminista i pacifista que va intentar aturar la Primera Guerra Mundial. La seva història es desplega mitjançant la veu de l'Uri, un escriptor que s'instal·la a Nova York amb la seva família per investigar sobre Schwimmer. La recerca el portarà a repensar-se i a reflexionar sobre la violència i la igualtat.

Com va arribar fins a Rosika Schwimmer?

— Em va aparèixer en una recerca d’internet. Buscava un personatge i vaig topar amb l’arxiu de la biblioteca pública de Nova York, que conté llibres i vides. Una d’aquelles vides era la de Rosika Schwimmer, que estava dins de 176 caixes. No la coneixia de res i vaig veure que hi havia molt poques coses escrites sobre ella. Quan vaig començar la novel·la el 2017 no tenia ni entrada a la Wikipedia. 

Ella el va empènyer a marxar als Estats Units?

— Teníem ganes de passar-hi una temporada. En descobrir la figura de Schwimmer, el Jordi Puntí em va parlar de la beca Cullman i m’hi vaig presentar. Me la van donar i el 2018 ens vam traslladar a Nova York. En principi hi anàvem a passar un any, però l’estada es va allargar. I encara hi vivim.

Què buscava amb la història de Rosika?

— Conèixer i acostar-me a les dones. L’ànima de la novel·la és l’Uri, un home que vol saber més de les dones i les seves lluites. Conec la lluita feminista des de petit, però volia escriure una novel·la sobre què hem de fer els homes per avançar en la lluita per la igualtat. He arribat a la conclusió que hem de perdre els privilegis, escoltar les dones i callar. 

Vostè és un home i escriu sobre personatges femenins. S'ha sentit fora de lloc?

— El procés va ser molt natural. No volia posar-me en un territori que no és el meu, però he fet la novel·la molt honestament. Sempre m’he sentit poc home, en termes de masculinitat. Passo de les pel·lícules de Marvel i totes aquestes coses, soc poc masculí. A la novel·la plantejo el que crec que hauríem de fer tots els homes: transcórrer pel camí de conèixer les dones i posar-nos a la seva pell. Així s’entenen moltes coses.

Schwimmer va ser una figura clau per a la història dels Estats Units del segle passat, però se'n saben poques coses. Per què?

— Per diverses raons. Ella era hongaresa i va viure als Estats Units molts anys. A Hongria no la recordaven i als Estats Units no la veien com una americana. Va ser molt famosa durant una època, va ser candidata al premi Nobel de la Pau. Després, en els anys de la Guerra Freda, van intentar enterrar-ne la memòria. En aquells moments el pacifisme estava mal vist, calia armar-se per a la guerra contra l'URSS. No va ser fins als anys 60 quan, amb la guerra del Vietnam, va ressorgir l’antimilitarisme i, a poc a poc, es va recuperar la figura de Rosika. 

La seva convicció per la pau és utòpica, a ulls d’ara?

— Les seves idees són molt vigents. De sobte ha esclatat la guerra a Ucraïna i ha agafat despistat tot el moviment antimilitarista dels anys 90. Cal dir clarament no a la guerra i no a la carrera armamentística. Les utopies serveixen per avançar. L’important no és aconseguir-les ara, sinó acostar-s'hi, perquè ens ajuden a construir una societat més justa. M’agrada parlar de fracassos que després són victòries. Les avortistes de Bilbao van fracassar, van ser condemnades. Però després es va fer una llei de l’avortament perquè elles van perdre el judici. Quan perds una lluita per la justícia social també pots estar guanyant, perquè no saps com repercutirà en el futur.

Els fills del protagonista van a l'escola nord-americana i pateixen perquè senten que estan perdent l'euskera. A Catalunya el retrocés del català està a primera línia de l'actualitat. Com es viu la situació a Euskadi?

— En general hi ha més parlants que mai, però l’ús ha baixat. La situació és similar a la del català. L’únic camí és donar presència i dignitat a la llengua. S’ha de sentir al carrer, a la televisió, que es coneguin els artistes que en són el rostre. Mai es pot abaixar la guàrdia, no s’hi val a desentendre’s quan les coses van bé. Sempre hi ha d’haver una alarma que s’encengui quan baixa l’ús, mirar què està passant i posar-hi solucions. Penso que és una lluita que esclatarà els pròxims anys. La diversitat cultural es reivindicarà juntament amb la defensa del planeta i la diversitat biològica. Als Estats Units cada vegada hi estan més oberts i hi donen més importància.

La novel·la té una primera part escrita com una autoficció, i després la dona del protagonista pren la veu i la història viatja cap a la ficció absoluta. Què en pensa, de l'autoficció?

— En soc un gran defensor. Ha estat la gran revolució de la literatura del segle XXI. De sobte l’autor es mulla, és un personatge més dins del llibre, entra en el joc. Trobo que dona veracitat i honestedat al text. De fet, a les novel·les de ficció l’escriptor transforma allò que ha viscut. A l’autoficció, l’escriptor simplement es treu la màscara.

stats