Literatura
Llegim 13/01/2022

Nick Harkaway, fill de John Le Carré: "El meu pare era molt conscient del declivi del Regne Unit"

6 min
Nick Harkaway, fill de l'escriptor John Le Carré.

LondresEl desembre del 2020, un dels més grans escriptors anglesos de la segona meitat del segle XX i del que portem de XXI, John Le Carré, moria i deixava una obra de vint-i-cinc títols. Hi havia posat al descobert les misèries morals dels dos bàndols de la Guerra Freda. Després de la caiguda del Mur de Berlín, també va aprofundir en les dinàmiques i relacions de forces que en van sorgir. Tota la seva narració va abordar sempre els conflictes morals que afectaven i afecten els éssers humans a través d'una amplíssima galeria de personatges que van donar a la seva literatura una dimensió universal. En la novel·la pòstuma, Silverview (tot just publicada en català per Edicions 62 i en castellà per Planeta), Le Carré ofereix una mena de compendi dels grans temes de la seva obra. L'havia escrita el 2014 i la va tancar en un calaix. L'ARA comparteix conversa amb Nick Harkaway, de 50 anys, escriptor també, i fill petit de l'autor. Harkaway (Cornwall en la vida real) ha sigut l'editor del text final d'una novel·la que tanca de forma brillant i continguda una carrera excepcional.

Què suposa ser escriptor quan ets, alhora, fill d'un dels més grans escriptors anglesos del segle XX? ¿Ha sentit en cap moment l'ombra de Le Carré observant per sobre de l'espatlla com fa la seva feina?

— Potser s'esperaria que fos difícil de portar, però la veritat és que no. En aquesta parcel·la de la vida, el meu pare no era gens competitiu. En tota la resta, sí; no podia suportar perdre. Però en l'escriptura era amable, molt útil, m'ajudava molt. I ho feia amb mi i amb qualsevol. Sempre estava disposat a donar un cop de mà. No m'he sentit amb l'amenaça de l'ombra del meu pare. Era un pare meravellós. Res a veure amb el seu, que era un monstre. Ell era amable, divertit…

Quan va saber que existia Silverview i per què creu que la va deixar en un calaix?

— Quan va morir ja ho sabíem, que existia. La va escriure el 2014 i en va enllestir el primer esborrany final. El primer esborrany és, en general, el que feia cent. Però, en fi, per una raó o altra, no el va voler publicar llavors. Un dia li semblava la millor obra de la seva vida; un altre, que estava fatal. És difícil de saber per què la va ficar en un calaix. Tinc dues especulacions: crec que la va escriure pensant en la seva pròpia mort i es va adonar que va escriure sobre la mort de ma mare. I va quedar molt afectat.

¿En aquell moment ja sabia que la seva mare estava malalta?

— No, el 2014 encara no sabíem que tenia càncer. Però crec que ell es va adonar que la seva pròpia mort la va plasmar en la d'un personatge femení que li va recordar la meva mare. L'altra raó per la qual crec que la va deixar en un calaix és que ell sempre va ser molt fidel als serveis d'intel·ligència britànics, una metàfora per parlar de la nostra societat i del govern. A Silverview presenta, per primer cop, un servei sense redempció. I quan se'n va adonar, sospito que no va voler condemnar l'organització.

Com va ser el procés de treball per a l'edició de Silverview?

— Em vaig haver de posar en la seva pell per donar-li l'empenta final. La gent em demana quant hi ha d'ell i de mi. Ho comparo sempre com si fos una marató. Hi ha qui no l'acaba i veus que, en els darrers cent metres, altres corredors l'ajuden, li donen empentes. Aquesta ha sigut la meva feina. Quan vaig posar fil a l'agulla, d'alguna manera vaig pensar que, mentre treballava, aixecaria els ulls de l'ordinador i el veuria al meu davant dient-me: "Vas bé" o "No vas bé". Però no, em vaig adonar que senzillament ell em va ensenyar que els escriptors escriuen. I és el que vaig fer. T'aixeques al matí i, si no et trobes bé, mala sort, et poses a escriure; si et passa alguna cosa greu a la vida, et poses a escriure; si estàs amb ressaca, content o trist, escrius. De totes maneres, més enllà de la part emocional, el més difícil va ser entendre que Silverview era el seu llibre i no el meu. I que havia de respectar una frase o una opinió política encara que no m'agradés o no fos meva.

¿Silverview és una mena de compendi de la seva obra?

— Crec que reflecteix més les dues primeres novel·les, més compactes, més breus. És profunda la discussió geopolítica, sí, i en la novel·la el meu pare també és molt conscient del declivi del Regne Unit.

També és un llibre en què es mostra molt enfadat amb els funcionaris de Whitehall.

— Estava molt enfadat amb la deriva del servei diplomàtic, que s'havia polititzat com mai fins llavors. Durant la guerra de l'Iraq, per exemple, servia les demandes del partit en el poder [el laborista]. Si un funcionari no ofereix la veritat, cap govern no té la informació per saber què passa. De tant en tant ens reuníem amb funcionaris i alts càrrecs, o ens els trobàvem pel carrer. I llavors l'agafaven i li deien: "Estàs explicant la veritat; continua, no t'aturis". En la seva escriptura identificava coses comunes que ens uneixen i que ens haurien de fer enfadar si no van bé. Coses que haurien de despertar la nostra compassió. Tots trobem a faltar un espai comú per arribar a acords, però cada cop és més difícil. S'enfrontava a un món que no el feia feliç i que volia millor.

La novel·la és molt crítica amb l'elit del país. ¿Es pot dir que al final de la vida el seu pare estava molt desencantat del seu país?

— No crec que li passés al final de la vida. Portava molt de temps desencantat amb la política. Quant al país, era pessimista. I el futur a què ens acostàvem no li agradava gens. El futur que havia somiat per al país s'estava allunyant més que no pas acostant. Fa un parell d'anys vaig anar amb ell i amb la mare a una manifestació contra el Brexit. Una de les dues o tres vegades que sé que va anar a una manifestació. Ell va morir tenint també el passaport irlandès. I no només pel Brexit. Perquè si es para atenció a l'obra, ell va dedicar gran part de la seva vida i la seva escriptura a buscar un lloc, físicament o metafòricament, que pogués anomenar llar. Irlanda, al final, li va donar aquesta satisfacció. Per què va estar tant de temps buscant-lo si el tenia a tocar? El 2020 va anar al poble dels avantpassats i allà el van rebre. L'octubre del 2020 li vaig regalar una bandera irlandesa i tinc aquesta última foto seva somrient amb la bandera. Per tant, sí, i tornant a la pregunta sobre el desencantament, ell sempre buscava mirar cap al futur. "Estic desencantat, però penso que hi ha un lloc millor si trobem el camí adequat".

John Le Carré

Parlant de política, i en uns dies com aquests, m'imagino que estaria enganxat al televisor per veure la sessió de control del primer ministre, Boris Johnson.

— Sí, tot i que crec que posaria la ràdio... Però sí, sí, segur. Normalment, el seu dia començava molt d'hora, treballava fins a les onze, després feia una pausa, treballava després fins a les tres, en un dia molt intens potser fins a les cinc o les sis. Però en un dia com avui això s'hauria vist interromput per veure què passa a la Cambra dels Comuns, per la tele o la ràdio, i segur que hauria cridat sobre els nostres polítics, com si fos en un partit de rugbi: "Monstre, però què fas?" La política per a ell era participació. Responia i contestava a qui estigués parlant a la tele. I com que avui es diran moltes tonteries, segur que les hauria rebatut.

Hi ha més material inèdit per descobrir? Cartes, relats curts…

— El meu germà Tim està recopilant la correspondència. Hi ha moltes cartes, i fascinants. S'escrivia amb tota mena de gent. Va tenir correspondència amb un astronauta nord-americà, Leroy Chiao, i també amb August Hanning, cap de la intel·ligència alemanya entre 1998 i 2005, o amb Tom Stoppard, al qual l'unia molta amistat. Escrivia cartes com ara s'escriuen piulades o e-mails. De relats curts n'hi ha alguns. Però Silverview és l'única novel·la completa inèdita que hem trobat. Tothom en vol més, però només donarem el que valgui la pena.

Guardava tots els papers?

— No, no. Una de les meves frustracions i del meu germà és que de vegades no guardava còpies. De fet, recordo una escena a casa nostra, a Cornualla, als anys 70 –jo era molt petit–, en què un gos es va menjar el manuscrit sencer d'una de les seves novel·les. I es van perdre moltes cartes. El manuscrit el va refer.

stats